JOAN ROÍS DE CORELLA: LA INFIDELITAT I LA INCONSISTÈNCIA DE L'AMOR

Clica aquí per saber més sobre mi


LA BALADA DE LA GARSA I L’ESMERLA

Ab los peus verds, los ulls e celles negres,

pennatge blanc, he vista una garsa,

sola, sens par, de les altres esparsa,

que, del mirar, mos ulls resten alegres.

I al seu costat estava una esmerla

ab un tal gest, les plomes i lo llustre,

que no és al món poeta tan il·lustre

que pogués dir les llaors de tal perla.

I ab dolça veu, per art ben acordada,

cant e tenor, cantaven tal balada:

«Del mal que pas no puc guarir

si no em mirau

ab los ulls tals que puga dir

que ja no us plau

que jo per vós haja morir.

Si muir per vós, llavors creureu

l’amor que us port,

e no es pot fer que no ploreu

la trista mort

d’aquell que ara no voleu.

Que el mal que pas no em pot jaquir

si no girau

los vostres ulls que em vullen dir

que ja no us plau

que jo per vós haja morir.»

DESENGANY

Los qui amau, preneu aquesta cendra

sobre lo cap, que no perdau l’arbitre:

Amor és tal que, si us obre la porta,

tard s’esdevé que pels altres la tanque;

la part del mur que el fort enemic trenca

mostra camí per on se puga vençre.

E som tan folls, los ferits d’esta fletxa,

que tots pensam tenir un esmaragde

ab tal virtut que ens fa trobar la senda,

vedant aprés algun altre no hi passe.

Amà Narcís a si mateix en l’aigua;

Pigmaleon volc bé una imatge

que ell ab ses mans esculpí en lo marbre;

a aquests dos sols no els calia gens tembre

de llurs amants altri n’hagués triümfo.

Però jo viu mon lluminós carboncle,

ab gran repòs en mans del qui amava,

fer-li present de festa tan ben colta

que no hi romàs d’amor una centil·la

no s’acabàs, venint al darrer terme.

E no us penseu que parle gens en somnis,

que no és tan clar lo sol alt en lo cercle

com jo viu clar aquest tan gran oprobi,

e, del record, tan gran dolor m’assombra

que el meu cor trist en quatre parts vol rompre.



De la TRAGÈDIA DE CALDESA

Mourà’s corrent la tremuntana ferma

e tots ensems los cels cauran en trossos,

tornarà fred lo foc alt en l’esfera,

i, en lo més fons, del món veuran lo centre,

tinta de sang se mostrarà la lluna

e, tot escur, lo sol perdrà la forma,

ans que jamés de mi siau servida;

e lo meu cos, del prim cabell fins l’ungla,

mirant-ho vós, sia partit en peces,

e, tornat pols, no prenga sepultura,

ni reba el món tan celerada cendra,

ni es puga fer algú gire la llengua

a dir «Bon pos!» a l’ànima maleita,

si Déu permet mos ulls vos puguen veure.

E, si és ver vos diguí mai senyora,

no es trobe en l’any lo jorn de ma naixença,

mas lo meu nom, a tots abominable,

no sia al món persona que l’esmente;

ans, del tot ras de les penses humanes,

sia passat com un vent lo meu ésser,

tinguen per fals lo que fon de mon viure,

e res de mi en lo món no hi romanga.

E si, per cas, del meu cos gens ne resta,

sia menjar als animals salvatges:

prenga’n cascú la part d’una centil·la,

perquè en tants llocs sia lo meu sepulcre

que, el món finit, no es trobe la carn mia

ni es puga fer que mai jo ressuscite.

Resposta de Caldesa

Clarament veig que, en la mundana orla,

Déu no ha fet persona tan culpable:

jo us he comés abominable culpa,

tal que en l’infern no trob pena conforme.

És-me la mort més dolça que no sucre,

si fer se pot en vostres braços muira;

en vós està que prengau de mi venja:

si us par que hi bast, per vostres mans espire,

o, si voleu, coberta de celici

iré pel món, peregrinant romera.

Déu no farà que el passat fet no sia;

mas, si esperau esmena de mon viure,

jo la faré, seguint a Magdalena,

los vostres peus llavant ab semblant aigua.

A CALDESA

Si el ferro cald refreda la mà casta,

calfar l’heu vós, encara que fred sia;

si tot lo foc en lo món se perdia,

pendrien-ne de vós, que en sou molt basta;

si en algun temps, cremant, la terra es gasta,

no perreu vós, vivint com salamandra,

ni perdreu l’ús de bona haca d’Irlanda

perquè us deixeu de vostra gentil casta.

Casta serà, la vostra, no poc bella,

sens que jamés serà orfe de pares:

no crec lo món vos baste a compares,

si gens pariu; segons vostra querella,

en dubte estic que fósseu mai donzella;

dot sens escreix demana la llei vostra,

e tot lo món de vostre cos té mostra:

fels e infels e los de la Llei vella.

En flames grans fon verd la gavarrera,

e vós, sens foc, teniu calor que us crema;

pendran gran llum, si s’acosten ab tema

de batre en vós com en la pedrenyera;

per vós se dix la dona baratera,

que portau foc davall les vostres faldes

del qual tothom, puix no el tancau ab baldes,

pendre’n porà com d’una gran foguera.

Calda cremant més que el foc en l’espera,

per a dir «no» feu vós serrar les dents,

que no es pot dir algú dels requirents

en negun temps oís de vós «espera».