TIRANT LO BLANC : LA VERITAT NO ÉS EL QUE SEMBLA

Clica aquí per saber més sobre mi

CAPÍTOL 118 : COM TIRANT FON FERIT EN LO COR AB UNA FLETXA QUE LI TIRÀ LA DEESSA VENUS PERQUÈ MIRAVA LA FILLA DE L'EMPERADOR

Dient l´Emperador tals o semblants paraules les orelles de Tirant estaven atentes a les raons, e los ulls d´altra part contemplaven la gran bellea de Carmesina. E per la gran calor que feia, perquè havia estat amb les finestres tancades, estava mig descordada mostrant en los pits dues pomes de paradís que crestallines parien, les quals donaren entrada als ulls de Tirant, que d'allí avant no trobaren la porta per on eixir, e tostemps foren apresonats en poder de persona lliberta, fins que la mort dels dos féu separació. Mas sé-us bé dir, certament, que los ulls de Tirant no havien jamés rebut semblant past, per moltes honors e consolacions que s'hagués vistes, com fon sol aquest de veure la Infanta. L'Emperador pres per la mà a sa filla Carmesina e tragué-la fora d'aquella cambra. E lo Capità pres del braç a l'Emperadriu e entraren en una altra cambra molt ben emparamentada e tota a l'entorn hestoriada de les següents amors: de Floris e de Blanxesflors, de Tisbe e de Píramus, d'Eneas e de Dido, de Tristany e d'Isolda, e de la reina Ginebra e de Lançalot, e de molts altres, que totes llurs amors de molt subtil e artificial pintura eren divisades. E Tirant dix a Ricard:
-No creguera jamés que en aquesta terra hagués tantes coses admirables com veig.
E deia-ho més per la gran bellea de la Infanta. Emperò aquell no ho entès.
Tirant pres llicència de tots e anà-se'n a la posada, entrà-se'n en una cambra e posà lo cap sobre un coixí als peus del llit. No tardà molt que li vengueren a dir si es volia dinar. Dix Tirant que no, que lo cap li dolia. E ell estava ferit d'aquella passió que a molts engana. Diafebus, que véu que Tirant no eixia, entrà a la cambra e dix-li:
-Capità senyor, prec-vos per amor mia que em digau lo vostre mal quin és, car si per mi vos porà ésser donat algun remei ho faré ab molt bona voluntat.
-Cosí meu -dix Tirant-, lo meu mal a present no fretura vós saber-lo, e jo no tinc altre mal sinó de l'aire de la mar qui m'ha tot comprès.
-Oh Capità!, ¿e de mi vos voleu cobrir, que de tots quants mals e béns haveu tenguts, jo en só estat arxiu, e ara de tan poca cosa me bandejau de vostres secrets? Digau-m'ho, jo us clam mercè e no em vullau amagar res que de vós sia.
-No vulllau més turmentar la mia persona -dix Tirant- , que jamés sentí tan greu mal com lo que era sent, que em farà venir prest a mort miserable o a glòria reposada si fortuna no m'és contrària, car la fi de totes aquestes coses és dolor per aquella amor que és amarga.
E girà's de l'altra part de vergonya que no gosà mirar a Diafebus en la cara, e no li pogué eixir altra paraula de la boca sinó que dix:
-Jo ame.
Acabant-ho de dir, dels seus ulls destil·laren vives llàgrimes mesclades ab sanglots e sospirs. Diafebus, veent lo vergonyós comport que Tirant feia, conegué la causa per què Tirant reprenia a tots los de son llinatge e encara a aquells ab qui tenia amistat, com venia cas que parlaven d'amors. Ell los deia: "Bé sou folls tots aquells qui amau. ¿No teniu vergonya de llevar-vos la llibertat e de posar-la en mans de vostre enemic, qui us lleixa ans perir que haver-vos mercè?", faent de tots una gran burla. Emperò jo veig que ell és vengut a caure en lo llaç en lo qual humana força no basta a resistir.




CAPÍTOL 163 : LO SOMNI QUE PLAERDEMAVIDA FÉU

- A la majestat vostra diré tot lo que he somiat. Com jo dormia en una cambra de parament en companyia de quatre donzelles, e que Estefania venia ab un estadal encès, per no portar molta llum, e venia al vostre llit e mirava si dormíem, e véu-nos totes dormir, jo estava alienada que no sé si dormia o si vetlava; e viu en somni com Estefania obrí la porta de la cambra molt suaument perquè no fes remor, e trobà mon senyor Tirant e lo Conestable que ja estaven esperant. E venien en gipons, ab mantos i espases, e calçaven peücs de llana perquè no fessen remor al passejar; e a l'entrar que ells feren, ella apagà la llum e posà's primera, lo Conestable a la sua mà; aprés venia lo virtuós, i ella semblava en aquell cas mosso de cego, e posà'ls dins la vostra cambra. E vostra altesa estava ben perfumada e algaliada, vestida e no despullada. Tirant vos tenia en los seus braços e portava-us per la cambra besant molt sovint, e vostra altesa deia: "Deixa'm, Tirant, deixa'm!" E ell vos posava sobre el llit de repòs. -E Plaerdemavida s'acostà al llit, e dix: "Ai, En llit! !E qui us ha vist e qui us veu ara, que estau sol, desacompanyat, sense profit negú! ¿On és aquell qui ací estava com jo somiava?" E paregué'm del llit llevar-me en camisa, e venguí en aquell forat de la porta, e que mirava tot vostre fet.
Dix la Princesa:
- Has més somiat ?
Ab moltes rialles e ab gran plaer que lo hi deia.
- Sí, Santa Maria!-dix Plaerdemavida-. Jo us ho acabaré tot de recitar. Vós, senyora, preníeu unes hores e dèieu: "Tirant, jo t'he lleixat venir ací per dar-te un poc de repòs, per la gran amor que t'he." E Tirant dubtava de fer lo que l'altesa vostra lideia. E vós dèieu: "Si tu ames a mi, per res no deus estar d'assegurar-me els dubtes esdevenidors. E aquest càrrec que jo he pres per amor de tu no és convinent a donzella de tan gran autoritat com jo só. No em denegues lo que et deman, car la mia castedat, en la qual jo he viscut, quítia de tot crim, és lloadora; mas per precs d'Estefania has obtesa aquesta amorosa gràcia, deixant-me cremada per digna amor. Per què et prec que vulles contentar de la gràcia que has aconseguida en gran càrrec e culpa d'Estefania." "Per l'extrema e desaforada congoixa, deia Tirant, que veig passar a la majestat vostra, que preneu armes contra vós, qui us ofenen, en sereu condemnada per tots aquells qui d'amor senten. Però, ab tot, no vull que desconfieu que jo fallís a ma veritat. E ab gran confiança creia vos acordaríeu a mon voler no tement los esdevenidors perills. Puix a vostra altesa no plau e em voleu tant fatigar, jo só content de fer tot lo que a la majestat vostra serà plasent." "Calla, Tirant, deia l'altesa vostra, e no et congoixes de res, car la mia noblea jau sots la tua amor." E li fèieu fer sagrament que sens voler vostre no us enutjaria de res: "E posat cas que ho volguesses cometre no seria poc lo dan e congoixa que tu em daries; e seria tanta que en tots los dies de ma vida de tu me lamentaria, car com la virginitat és perduda no és reparable." E totes aquestes coses he somiades que vós a ell e ell a vós dèieu. Aprés en visió viu com ell vos besava, volia-us posar posar la mà davall la falda per cercar-vos les puces. E vós, la mia senyora, no ho volíeu consentir; car dubte em fa que si ho haguésseu consentit, que lo sagrament no perillàs. E vostra altesa li deia: "Temps vendrà que lo que tant desitges estarà en llibertat tua, e la mia virginitat conservada serà per a tu." Aprés posà la sua cara sobre la vostra, e tenint los braços sobre lo vostre coll, e los vostres en lo seu lligats com les sarments en los arbres, prenia de vós amorosos besars. Aprés viu somiant que Estefania estava sobre aquell llit ab les cames que al parer meu li veia blanquejar, e deia sovint. "Ai, senyor, que mal me feu! Doleu-vos un poc de mi e no em vullau del tot matar." E Tirant que li deia. "Germana Estefania, ¿per què voleu incriminar la vostra honor ab tants grans crits? ¿No sabeu que moltes voltes les parets tenen orelles?" E ella prenia lo llançol e posava´l-se a la boca, e ab les dents estrenyia´l fort per no cridar. E no es pogué estar, aprés un poc espai, que no donàs un crit: "Trista, què faré? Dolor me força de cridar, e segons veig, deliberat teniu de matar-me." Llavors lo Conestable li tancà la boca. E la mia ànima com sentia aquell saborós plant, complanyia´m de ma desaventura com jo no era la tercera ab lo meu Hipòlit. Encara que jo sia grossera en amar, conegué lo meu esperit que lo terme d´amor aquí devia finir. La mia ànima hagué alguns sentiments d´amor que ignorava, e doblà´m la passió del meu Hipòlit com no prenia part dels besars així com Tirant de la Princesa, e lo Conestable d´Estefania. E com més hi pensava més dolor sentia, e paregué´m que prenguí un poc d´aigua e que em llaví lo cor, los pits e lo ventre per remeiar la dolor mia. E mirant lo meu esperit per lo forat, aprés un poc instant Estefania estès los seus braços abandonant-se e retent les armes, emperò dix: "Vés-te´n, cruel ab poca amor, que no has pietat ni misericòrdia de les donzelles fins que els has violada la castedat. Oh sens fe! ¿De quina pena seràs digne si jo no et vull perdonar? E complanyent-me de tu, més fort t´ame. On és la fe, per tu a mi rompuda? ¿On és la tua mà dreta ajustada ab la mia? ¿On són los sants qui facen testimoni, los quals ahir per la tua falsa boca foren nomenats, que em prometist que no em faries mal ni per tu no seria decebuda? Gran ardiment has fet, que ab pensa deliberada hages volguda robar la despulla de la mia virginitat, per tu ésser home de tan gran autoritat; e perquè la querella mia més verdaderament sia coneguda... ", cridà la Princesa e a Tirant e mostrà´ls la camisa e dix: "Aquesta sang mia ha força de reparar amor." E tot açò deia ab les llàgrimes als ulls. Aprés dix: "¿Qui haurà grat de mi, ni qui fiarà de mi, que no he sabuda guardar a mi mateixa? ¿Com serà per mi guardada altra donzella que acomanada em sia? No tinc conhort sinó d´una cosa: que no he res fet que perjudique l´honor de mon marit, sinó que he complida sa voluntat a mal grat meu. En les mies bodes no hi són venguts los cortesans, ni capellà no s´és vestit a dir la missa; no hi és venguda ma mare ni mes parentes; no han hagut treball de despullar-me les robes e vestir-me la camisa nupcial; no m´han pujada al llit per força, car jo m´hi só sabuda pujar; no han hagut treball los ministres de sonar ni de cantar, ni los cortesans cavallers de dansar, que bodes sordes són estades. Emperò tot lo que he fet resta en grat de mon marit." D´estes coses deia Estefania moltes. Aprés de tot açò, que lo jorn s´acostava, la majestat vostra e Tirant la conhortàveu lo millor que podíeu. Aprés bon espai, que los galls tornaren a cantar, e l´altesa vostra pregava humilment a Tirant se'n volguessen anar perquè no fosssen vists per negú del castell. E Tirant suplicava l'altesa vostra que li fésseu gràcia de soltar-li lo sagrament perquè pogués obtenir lo victoriós triümfo que desitjava, així com son cosí; e la celsitud vostra no volgué, sinó que restàs gloriosa de la batalla. E com ells se´n foren anats, despertí´m e no viu res, ni a Hipòlot ni a negú. Fui posada en gran pensament; perquè em trobí los pits e lo ventre banyat de l´aigua, venia a creure que devia ésser veritat. La dolor m´augmentà en tanta quantitat que donava torns per lo llit com fa lo malalt qui està al pas de morir e no troba lo camí; per què deliberé d´amar Hipòlit ab cor verdader, e passaré ma penada vida així com Estefania fa. ¿Estaré ab los ulls tancats, e negú no em darà remei? Amor m´ha tant torbats los sentiments, que morta só si Hipòlit no m´ajuda. ¡Almenys que passàs ma vida en dorment! Per cert, fort dolor és al despertar qui bon somni somia.

AUSIÀS MARCH: ELS EFECTES DE L'AMOR I LES SEVES COMPARACIONS

Clica aquí per saber més sobre mi



29

Sí com lo taur se’n va fuit pel desert
quan és sobrat per son semblant qui el força
ne torna mai fins ha cobrada força
per destruir aquell qui l’ha desert,
tot enaixí em cové llunyar de vós,
car vostre gest mon esforç ha confús:
no tornaré fins del tot haja fus
la gran paor qui em tol ser delitós.

83

Sí co el malalt qui llong temps ha que jau
e vol un jorn esforçar-se llevar
e sa virtut no l’hi pot molt aidar,
ans, llevat pret, sobtament plegat cau,
ne pren a mi, que m’esforç contra amor
e vull seguir tot ço que mon seny vol:
complir no ho pusc, perquè la força em tol
un mal extrem atraçat per amor.

81

Així com cell qui es veu prop de la mort,
corrent mal temps, perillant en la mar,
e veu lo lloc on se pot restaurar
e no hi ateny per sa malvada sort,
ne pren a me, qui vaig afanys passant
e veig a vós, bastant mos mals delir:
desesperat de mos desigs complir,
iré pel món vostre ergull recitant.

1

Així com cell qui en lo somni es delita
e son delit de foll pensament ve,
ne pren a mi, que el temps passat me té
l’imaginar, que altre bé no hi habita.
Sentit estar en aguait ma dolor,
sabent de cert que en ses mans he de jaure
temps d’avenir en negun bé em pot caure:
aquell passat en mi es lo millor.

11

¿Quins tan segurs consells vas encercant,
cor malastruc, enfastijat de viure?
Amic de plor e desamic de riure,
¿com soferràs los mals qui et són davant?
Acuita’t, doncs, a la mort, qui t’espera
e per tos mals te allongues los jorns:
aitant és lluny ton delitos sojorns
com vols fugir a la mort falaguera.

LA VIDA LLEGENDÀRIA DELS TROBADORS

Vols venir amb nosaltres? Clica'ns!

JAUFRE RUDEL (...1125-1148...)

Jaufre Rudel de Blaia fou molt gentil home, príncep de Blaia. I es va enamorar de la comtessa de Trípoli, sense veure-la, pel bé que havia sentit dir d’ella als peregrins que tornaven d’Antioquia. I féu sobre ella molts versos amb bon so i pobres paraules. I desitjant veure-la es creuà i s’embarcà , i caigué malalt en la nau i fou conduït a Trípoli, a un alberg, [donat] per mort. Ell es féu saber a la comtessa, i ella anà a ell, al seu llit, i el prengué entre els seus braços. I quan ell va saber que era la comtessa, al punt va recobrar l’oïda i l’alè, i lloà Déu perquè li havia mantingut la vida fins a veure-la; i així va morir entre els seus braços. I ella el féu enterrar amb gran honor en la casa del Temple; i després, aquell mateix dia, ella es féu monja pel dolor que va tenir per la mort d’ell.


GUILLEM DE BERGUEDÀ (...1138-1193...)

Guillem de Berguedà fou un gentil baró de Catalunya, vescomte de Berguedà i senyor de Madrona i de Puig-reig. Bon cavaller fou i bon guerrer, i tingué guerra amb Ramon Folc de Cardona, que era més poderós i més important que ell. I ocorregué que un dia ell es trobà amb Ramon Folc i el matà traïdorament; i per la mort de Ramon Folc ell fou desheretat. Llarg temps el mantingueren els seus parents i els seus amics; però aleshores tots l’abandonaren perquè a tots els féu cornuts o amb les dones o amb les filles o amb les germanes, de sort no en va quedar cap que el mantingués, llevat d’Arnau de Castellbò, que era valent gentilhome d’aquella comarca. Bons sirventesos féu, on deia coses dolentes als uns i bones als altres, i es jactava de totes les dames que patien amor per ell. Li ocorregueren moltes grans aventures en armes i en dames, i grans desventures. I aleshores el matà un peó.


GUILHEM DE SANT LEIDIER (...1165-1195...)

Guilhem de Sant Leidier fou un ric castellà de Veillac, del bisbat del Puy de Santa Maria. Fou un home molt honrat i bon cavaller en armes, liberal a l’hora de donar l’hisenda, molt ben instruït i molt cortès, molt lleial enamorat i fou molt amat i celebrat. I es va enamorar de la marquesa de Polinhac, que era germana del Dalfí d’Auvèrnia i de Salh de Claustra, i esposa del vescomte de Polinhac. I Guilhem de Sant Leidier li dedicava les seves cançons i l’estimava amb amor, i l’anomenava “Bertran”, i a Hug Marescalc, que era company seu i sabia els fets i dites de Guilhem i la marquesa, també l’anomenava “Bertran”; i els tres s’anomenaven “Bertran” recíprocament. Van viure amb molta alegria els tres plegats; però Guilhem de Sant Leidier va caure en una gran tristesa, ja que els dos Bertrans li van feu una gran traïció.


PEIRE VIDAL (...1183-1204...)

Peire Vidal fou de Tolosa. Fou fill d’un pelleter. I cantava millor que ningú al món. I fou un dels homes més bojos que ha existit, ja que es creia que era veritat tot el que li plaïa i volia. Trobava amb més facilitat que ningú al món, i fou qui féu més riques melodies i digué les majors bogeries d’armes i d’amor i de dir mal dels altres. I és cert que un cavaller de Sant Gil li va tallar la llengua perquè donava a entendre que era amant de la seva dona. I Uc dels Baus la féu guarir i medicar. I quan fou guarit se’n va anar a ultramar. D’allí portà una grega que li fou donada per dona a Xipre. I li fou donat a entendre que era neboda de l’emperador de Constantinoble i que per aquesta raó ell havia de posseir tot l’imperi. Per la qual cosa ell invertí tot quant pogué guanyar per fer una flota, ja que ell creia que aniria a conquerir l’imperi. I portava armes imperials i es feia dir emperador, i a la dona, emperadriu. I s’enamorava de totes les bones dames que veia i a totes els sol·licitava amor; i totes li deien que farien i dirien el que ell volgués. Per la qual cosa ell es creia ser amant de totes i que totes morien per ell. I sempre portava rics corsers i riques armes i [s’asseia] en tron imperial. I es figurava ser el millor cavaller del món i el més estimat per les dames.

GUILHEM DE LA TOR (...1216-1233...)

Guilhem de la Tor fou joglar i fou de Perigord, d’un castell que s’anomena Tor, i vingué a Llombardia. Sabia moltes cançons, era entès i cantava bé i gentilment i trobava. Però quan volia dir les seves cançons feia un comentari més llarg que la cançó. I prengué dona a Milà, la dona d’un barber, bella i jove, i la raptà i se l’emportà a Com. I l’estimava més que res al món. I va passar que ella morí; per la qual cosa ell anà amb tant tristesa que embogí, i creia que ella es feia la morta per separar-se d’ell. Així ell la va deixar deu dies i deu nits sobre la tomba. I cada tarda anava a la tomba, la treia fora i li contemplava el rostre, besant-la i abraçant-la, i li pregava que li parlés i li digués si estava morta o viva; i si estava viva, que tornés amb ell; i si estava morta, que li digués quines penes patia, ja que ell faria dir tantes misses i donaria tanta almoina per ella que la trauria d’aquelles penes. Fou sabut pels bons homes de la ciutat, de manera que l’expulsaren de la terra. I ell anà per tot arreu buscant endevins i endevines [per saber] si ella podria ressuscitar. I un estafador li féu creure que si llegia tots els dies el salteri i resava cent cinquanta parenostres i donava almoina a set pobres abans de menjar, i així durant un any, sense faltar cap dia, ella ressuscitaria, però no menjaria, ni beuria, ni parlaria. Estigué molt content quan ho va sentir, i va començar de seguida a fer allò que aquest li havia ensenyat; i així ho féu un any sencer, sense faltar dia. I quan va veure que no li servia de res el que aquell li havia ensenyat, es desesperar i es va deixar morir.


GUILLEM DE CABESTANY (...1212...)

Guillem de Cabestany fou un cavaller de la comarca del Rosselló, que confina amb Catalunya i amb el Narbonès. Fou un home molt agradable en la persona, i molt famós en armes, cortesia i servei. I hi havia en la seva comarca una dama que s’anomenava missenyora Saurimonda, esposa de Ramon de Castell Rosselló, que era molt noble i ric, dolent, brau, fer i orgullós. I Guillem de Cabestany amava la dama per amor i sobre ella cantava i feia les seves cançons. I la dama, que era jove, alegre, gentil i formosa, l’estimava més que res al món. I això fou dit a Ramon de Castell Rosselló; i ell, com a home iracund i gelós, va inquirir el fet i va saber que era veritat, i féu guardar a la seva dona. I cert dia Ramon de Castell Rosselló es va trobar passejant amb Guillem de Cabestany, que anava sense gran acompanyament, i el va matar; li va fer extreure el cor del cos i li féu tallar el cap; i féu portar el cor a casa seva, i així mateix el cap; i féu rostir el cor i condimentar-lo amb pebre, i el féu donar a menjar a la seva esposa. I quan la dama l’hagué menjat, Ramon de Castell Rosselló li digué: “Sabeu què és el que heu menjat?” I ella digué: “No, sinó que era una vianda molt bona i saborosa.” I ell va dir que era el cor de Guillem de Cabestany allò que ella havia menjat; i, perquè ho cregués millor, féu portar el cap davant d’ella. I quan la dama va veure i va sentir això, va perdre la vista i l’oïda. I quan tornà en si, digué: “Senyor, m’heu donat tan bon menjar que mai més en menjaré cap altre.” I quan ell ho sentí, va córrer amb la seva espasa i va voler donar-li al cap; i ella va córrer cap al balcó i es va deixar caure daltabaix, i així va morir. I pel Rosselló i per tota Catalunya va córrer la notícia que Guillem de Cabestany i la dama havien mort tan traïdorament i que Ramon de Castell Rosselló havia donat a menjar a la dama el cor de Guillem de Cabestany. Va haver-hi gran tristesa per totes les comarques; i la queixa va arribar davant del rei d’Aragó, que era senyor de Ramon de Castell Rosselló i de Guillem de Cabestany. I anà a Perpinyà, al Rosselló, el féu prendre i li va treure tots els seus castells i els féu enderrocar, i li prengué tot quant tenia, i el ficà a presó. I aleshores féu recollir Guillem de Cabestany i la dama, i els féu portar a Perpinyà i posar en un monument davant la porta de l’església; i féu dibuixar sobre el monument com havien estat morts; i ordenà que per tot el comtat de Rosselló tots els cavallers i les dames els celebressin aniversari cada any. I Ramon de Castell Rosselló morí a la presó del rei.

RAMON LLULL: L'AMOR DE L'AMIC

295. - Foll, digues: què és amor? Respòs que amor és aquella cosa qui los francs met en servitud e a los serfs dóna llibertat. E és qüestió a qual és pus prop amor: o a llibertat, o a servitud.

45. Dos són los focs qui escalfen l'amor de l'amic: la un és bastit de desigs, plaers, cogitacions; l'altre és compost de temor, llanguiment, e de llàgremes e de plors.

132. Jaïa l'amic en llit d'amor; los llençols eren de plaers, e lo cobertor era de llanguiments, e el coixí era de plors. E era qüestió si el drap del coixí era del drap dels llençols o del cobertor.

Si vols saber més sobre Ramon Llull, clica aquí