JACINT VERDAGUER: UN POETA PER AL POBLE

Clica aquí per saber més sobre J. Verdaguer

SUM VERMIS

Non vivificatur nisi prius moritatur
1ª. Cor., 15,36

E carcere ad aethere.
Dant vincula pennas.

Veieu-me aquí, Senyor, a vostres plantes,
despullat de tot bé, malalt i pobre,
de mon no-res perdut dintre l’abisme.
Cuc de la terra vil, per una estona
he vingut en la cendra a arrossegar-me.
Fou mon bressol un gra de polsinera,
i un altre gra serà lo meu sepulcre.
Voldria ser quelcom per oferir-vos,
però Vós me voleu petit i inútil,
de glòria despullat i de prestigi.
Feu de mi lo que us plàcia, fulla seca
de les que el vent s’emporta, o gota d’aigua
de les que el sol sobre l’herbei eixuga,
o, si voleu, baboia de l’escarni.
Jo só un no-res, mes mon no-res és vostre;
vostre és, Senyor, i us ama i vos estima.
Feu de mi lo que us plàcia; no en só digne
d’anar a vostres peus; com arbre estèril,
de soca a arrel traieu-me de la terra;
morfoneu-me, atuïu-me, anihilau-me.

Veniu a mi, congoixes del martiri,
veniu, oh creus, mon or i ma fortuna,
ornau mon front, engalanau mos braços.
Veniu, llorers i palmes del Calvari,
si em sou aspres avui, abans de gaire
a vostre ombriu me serà dolç asseure’m.
Espina del dolor, vine a punyir-me
cuita a abrigar-me amb ton mantell, oh injúria;
calúmnia, vine’m a portar lo ròssec.

Vull ser volva de pols de la rodera
a on tots los qui passen me trepitgen;
vull ser llençat com una escombraria
del palau al carrer, de la més alta
cima a l’afrau, i de l’afrau al còrrec.
Escombreu mes petjades en l’altura;
ja no hi faré més nosa, la pobresa
serà lo meu tresor, serà l’oprobi
lo meu orgull; les penes ma delícia.

Des d’avui colliré los vilipendis
i llengoteigs com perles i topazis
per la corona que en lo cel espero.
Muira aquest cos insuportable, muira;
cansat estic de tan feixuga càrrega;
devore’l lo fossar, torne a la cendra
d’on ha sortit, sum vermis et non homo.
Jo no só pas la industriosa eruga
que entre el fullam de la morera es fila
de finísima seda lo sudari.
Jo me’l filo del cànem de mes penes;
Mes, dintre aqueixa fosca sepultura,
tornat com Vós, Jesús, de mort a vida,
jo hi trobaré unes ales de crisàlide

per volar-me’n amb Vós a vostra glòria.

LA RENAIXENÇA : BONAVENTURA CARLES ARIBAU i EL BINOMI LLENGUA = PÀTRIA

Clica aquí per saber més sobre la Renaixença

LA PÀTRIA

Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
oh serres desiguals, que allí, en la pàtria mia,
dels núvols e del cel de lluny vos distingia,
per lo repòs etern, per lo color més blau.
Adéu, tu, vell Montseny, que des ton alt palau,
com guarda vigilant, cobert de boira e neu,
guaites per un forat la tomba del Jueu,
e al mig del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors,
com conèixer pogués lo front de mos parents,
coneixia també lo so de tos torrents
com la veu de ma mare o de mon fill los plors.
Mes, arrencat després per fats perseguidors,
ja no conec ni sent com en millors vegades;
així, com arbre migrat a terres apartades,
son gust perdent los fruits e son perfum les flors.

Que val que m'haja atret una enganyosa sort
a veure de més prop les torres de Castella,
si el cant dels trobadors no sent la mia orella,
ni desperta en mon pit un generós record?
En va a mon dolç país en ales jo em transport,
e veig del Llobregat la platja serpentina,
que, fora de cantar en llengua llemosina,
no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

Plau-me encara parlar la llengua d'aquells savis
que ompliren l'univers de llurs costums e lleis,
la llengua d'aquells forts que acataren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.
Muira, muira l'ingrat que, al sonar en sos llavis
per estranya regió l'accent natiu, no plora,
que, al pensar en sos llars, no es consum ni s'enyora,
ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis!

En llemosí sonà lo meu primer vagit,
quan del mugró matern la dolça llet bevia;
en llemosí al Senyor pregava cada dia,
e càntics llemosins somiava cada nit.
Si quan me trobo sol, parl amb mon esperit,
en llemosí li parl, que llengua altra no sent,
e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
puix surten mes raons del centre de mon pit.

Ix, doncs, per a expressar l'afecte més sagrat
que puga d'home en cor gravar la mà del cel,
oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,
que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.
Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat
cessarà de cantar de mon patró la glòria
e passe per ta veu son nom e sa memòria
als propis, als estranys, a la posteritat.

Bonaventura Carles Aribau."La Pàtria". Publicat a " El Vapor". 1833.

POESIA POPULAR DELS SEGLES XVI, XVII i XVIII : LA MAL CASADA

LA MAL CASADA


El pare m’ha casada
amb un vell de cinquanta anys;
jo encara no en tinc quinze,
jo encara no en tinc tants.

El dia de la boda
me’n pensava alegrar;
en comptes d’alegrar-me’n
me’n vaig posar a plorar.

Me’n treia la cotilla
amb el llum a l’altra mà;
quan só despulladeta
no m’hi goso a posar.

Me’n dóna una empenteta
i al llit em va tirar;
a la matinadeta em diu:
-Nena, fes-te ençà.

En comptes d’acostar-m’hi
me’n vaig enretirar.
Me dóna una altra empenta
i a terra em va tirar.

L’endemà quan fou dia
al pare ho vaig explicar:
-Ai, pare, lo meu pare,
jo me’n vull descasar.

-Filla, la meva filla,
això no pot ser pas;
ne faran una quinta
que els vells hi hauran d’anar.

Amb els diners del vell
un jove pots trobar
i en podràs ser feliç
i en podràs disfrutar.

ELS MEUS DEIXEBLES BLOGAIRES

FRANCESC VICENT GARCIA (EL RECTOR DE VALLFOGONA): DEL SONET ELEGANT A L'ESCATOLOGIA

Clica aquí per saber més sobre mi

A UNA HERMOSA DAMA DE CABELL NEGRE
QUE ES PENTINAVA EN UN TERRAT
AB UNA PINTA DE MARFIL

Ab una pinta de marfil polia
sos cabells de finíssima atzabeja,
a qui los de or més fi tenen enveja,
en un terrat, la bella Flora, un dia;

Entre ells la pura neu se descobria
del coll que, ab son contrari, més campeja
i, com la mà com lo marfil blanqueja,
pinta i mà de una peça pareixia.

Jo, de lluny, tan atònit contemplava
lo dolç combat, que ab estremada gràcia
aquestos dos contraris mantenien,

Que el cor, enamorat, se m'alterava
i, temerós de alguna gran desgràcia,
de prendre'ls treves ganes me venien.




A UN ASSUMPTO LLÉPOL

No serà persona cuerda
ni manco estimada en res,
ni tampoc bon portuguès,
qui dirà mal de la merda;
que encara que sia verda,
blanca, negra, parda o groga,
no és just que ningú se moga
per a dir sia dolenta,
perquè, encara que és pudenta,
és antiquíssima droga.

Los droguers de Sarrià
la contemplen nit i dia,
i els causa gran alegria
quan se'ls converteix en gra.
Los uns diuen: «Merda és pa!»
Altres diuen: «Merda és vi!»;
i, si en beuen de matí,
mai de la merda se olviden,
més que més quan vos conviden
a vós, a aquell i no a mi.

«Merda per a vós!», dirà
algú que no hi sabrà res,
pensant que és poc interès
la merda que us donarà.
Si sabera lo que fa,
semblant merda no us daria,
ans bé se l'aturaria
per poder millor passar;
merda que no pot llevar
sinó gran malenconia.

Quin home és tan imprudent
que, tenint ple son bagul
de merda, no diga al cul
que el traga de aqueix turment?
Clar està! I, encontinent,
si és casat, ve ab lo xiuiell
sa muiler, i davant d'ell
xiula, sona i fa pregàries,
perquè les voluntàries
ixquen per aquell portell.

Mirau si és cosa que importa
traure la merda de dins,
puix cagar als dematins
a tots los membres conforta!
¡Benaurada porta
que tanca tan gran tresor;
que val més que plata i or
en qualitat i substància,
i, si li falta fragància,
ja li sobra la pudor!

Ja sabeu que qui no caga
per força té de morir:
Sempre ho he sentit a dir,
des de que deixí la braga.
Ja sé que diran que em vaga
escriure coses de merda,
i que una persona cuerda
de merda no ha de parlar;
jo responc que lo cagarés
digne que mai se perda.

Tot açò molt clarament
ho declara aquella història
que en lo món fonc tan notòria
en les bandes de ponent:
Espantar-se ha la gent
de veure lo que diré;
que per ser del cul no sé
si serà gràcia o desgràcia
mes jo penso serà gràcia
per aquell que caga bé.

A consell se congregaren
los membres del cos un dia,
i feren descortesia
al cul, perquè no el cridaren;
però, que bé que ho pagaren!,
puix, cerrant-se de campinya,
lo cul les rugues apinya
i la merda, detinguda,
prestament fonc corrompuda,
i lo cap s'omplí de tinya.

Lo cervell, de aquells perfums
que pujaven ja podrits,
tenia mig adormits
los moviments i costums;
al pit s'engendraven grums
que no els podia arrencar;
lo ventrell per esclatar
estava, de plenitud.
Tothom deia: «Açò, que put!
Ací no s'hi pot estar!»

Lo cor deia a la freixura:
«Qué és açò? Quin vent aportes,
que tinc les membranes mortes
de rebre tal podridura?
D'on ix tal desventura,
que a tants membres embarassa?
Dóna'm algun modo o traça
per eixir de tal misèria;
sapiam quina matèria
és aqueixa que s'embassa!»

Lo nas, sentint la pudor
d'aquesta substància i suc,
a tots avisa que el buc
té tancat lo inferior.
A tothom dóna tristor
veure aquest pas tancat,
per on, sabent que enujat
estava lo portaler,
fan que vaja un missatger
de part de tot lo veïnat:

Est fonc lo nas, i per ço
pren la posta com lo vent,
i, arribat, encontinent
al cul demana perdó,
dient-li «Teniu raó
d'estar enujat ab ells»,
i que es servís que els budells
tanta de merda buidassen.
Respongué lo cul: «Que ho facen,
per ser jo lo cap de aquells!

Però vull de ací al davant,
per ser jo rugat i vell,
prenguen de mi lo consell
del que se anirà tractant;
i no em vagen dejectant
per aquén per los racons,
perquè tinc dos companyons
que em professen amistat
i m'estan sempre al costat
en totes ocasions.

¿Quin membre més principal
té lo nostre cos que jo?
¿No só jo lo més rodó,
lo més polit i lleial?
¿Entra per lo meu portal
per ventura algun bocí
que causa ningun matí
plenitud d'humor i vent,
com fan ells, que encontinent
tot m'ho fan buidar a mi?

A no ser jo tan humil
de cobrir ses desventures,
no farien travessures
ni tampoc del Joan gentil;
criminal fan del civil,
i me van sempre forçant
que et vaja escopetejant
per a dar-te enfados, nas.
I, així, no en tens de fer cas
si t'enuig de quant en quant.

¡Per ma fe, que mereixien
que els deixàs podrir a tots,
fent-los tornar com uns bots,
puix així em desconeixien;
per on avisats ne sien!
Tu, nas, digues-los-ho a ells,
perquè en tots los consells
sia lo meu vot primer,
puix que em tenen menester
tant los jóvens com los vells.

Torna-te'n tu, nas, allà!
Digues-los lo que t'he dit;
que et promet, alçant lo dit,
té seré com a germà».
Respongué lo nas: «Demà
farem tots grans alimàries,
invencions i coses vàries,
per haver de tu alcançat
que hages obert lo forat
de les nostres necessàries!».

De manera que lo cul
és un membre principal;
i és un assiento papal,
i més antic que Saül.
És lo portal del bagul
de nostres necessitats;
és clau dels tresors guardats,
perquè ningun se'n perda;
finalment, és lloc de merda
on estam insiculats.

JOAN ROÍS DE CORELLA: LA INFIDELITAT I LA INCONSISTÈNCIA DE L'AMOR

Clica aquí per saber més sobre mi


LA BALADA DE LA GARSA I L’ESMERLA

Ab los peus verds, los ulls e celles negres,

pennatge blanc, he vista una garsa,

sola, sens par, de les altres esparsa,

que, del mirar, mos ulls resten alegres.

I al seu costat estava una esmerla

ab un tal gest, les plomes i lo llustre,

que no és al món poeta tan il·lustre

que pogués dir les llaors de tal perla.

I ab dolça veu, per art ben acordada,

cant e tenor, cantaven tal balada:

«Del mal que pas no puc guarir

si no em mirau

ab los ulls tals que puga dir

que ja no us plau

que jo per vós haja morir.

Si muir per vós, llavors creureu

l’amor que us port,

e no es pot fer que no ploreu

la trista mort

d’aquell que ara no voleu.

Que el mal que pas no em pot jaquir

si no girau

los vostres ulls que em vullen dir

que ja no us plau

que jo per vós haja morir.»

DESENGANY

Los qui amau, preneu aquesta cendra

sobre lo cap, que no perdau l’arbitre:

Amor és tal que, si us obre la porta,

tard s’esdevé que pels altres la tanque;

la part del mur que el fort enemic trenca

mostra camí per on se puga vençre.

E som tan folls, los ferits d’esta fletxa,

que tots pensam tenir un esmaragde

ab tal virtut que ens fa trobar la senda,

vedant aprés algun altre no hi passe.

Amà Narcís a si mateix en l’aigua;

Pigmaleon volc bé una imatge

que ell ab ses mans esculpí en lo marbre;

a aquests dos sols no els calia gens tembre

de llurs amants altri n’hagués triümfo.

Però jo viu mon lluminós carboncle,

ab gran repòs en mans del qui amava,

fer-li present de festa tan ben colta

que no hi romàs d’amor una centil·la

no s’acabàs, venint al darrer terme.

E no us penseu que parle gens en somnis,

que no és tan clar lo sol alt en lo cercle

com jo viu clar aquest tan gran oprobi,

e, del record, tan gran dolor m’assombra

que el meu cor trist en quatre parts vol rompre.



De la TRAGÈDIA DE CALDESA

Mourà’s corrent la tremuntana ferma

e tots ensems los cels cauran en trossos,

tornarà fred lo foc alt en l’esfera,

i, en lo més fons, del món veuran lo centre,

tinta de sang se mostrarà la lluna

e, tot escur, lo sol perdrà la forma,

ans que jamés de mi siau servida;

e lo meu cos, del prim cabell fins l’ungla,

mirant-ho vós, sia partit en peces,

e, tornat pols, no prenga sepultura,

ni reba el món tan celerada cendra,

ni es puga fer algú gire la llengua

a dir «Bon pos!» a l’ànima maleita,

si Déu permet mos ulls vos puguen veure.

E, si és ver vos diguí mai senyora,

no es trobe en l’any lo jorn de ma naixença,

mas lo meu nom, a tots abominable,

no sia al món persona que l’esmente;

ans, del tot ras de les penses humanes,

sia passat com un vent lo meu ésser,

tinguen per fals lo que fon de mon viure,

e res de mi en lo món no hi romanga.

E si, per cas, del meu cos gens ne resta,

sia menjar als animals salvatges:

prenga’n cascú la part d’una centil·la,

perquè en tants llocs sia lo meu sepulcre

que, el món finit, no es trobe la carn mia

ni es puga fer que mai jo ressuscite.

Resposta de Caldesa

Clarament veig que, en la mundana orla,

Déu no ha fet persona tan culpable:

jo us he comés abominable culpa,

tal que en l’infern no trob pena conforme.

És-me la mort més dolça que no sucre,

si fer se pot en vostres braços muira;

en vós està que prengau de mi venja:

si us par que hi bast, per vostres mans espire,

o, si voleu, coberta de celici

iré pel món, peregrinant romera.

Déu no farà que el passat fet no sia;

mas, si esperau esmena de mon viure,

jo la faré, seguint a Magdalena,

los vostres peus llavant ab semblant aigua.

A CALDESA

Si el ferro cald refreda la mà casta,

calfar l’heu vós, encara que fred sia;

si tot lo foc en lo món se perdia,

pendrien-ne de vós, que en sou molt basta;

si en algun temps, cremant, la terra es gasta,

no perreu vós, vivint com salamandra,

ni perdreu l’ús de bona haca d’Irlanda

perquè us deixeu de vostra gentil casta.

Casta serà, la vostra, no poc bella,

sens que jamés serà orfe de pares:

no crec lo món vos baste a compares,

si gens pariu; segons vostra querella,

en dubte estic que fósseu mai donzella;

dot sens escreix demana la llei vostra,

e tot lo món de vostre cos té mostra:

fels e infels e los de la Llei vella.

En flames grans fon verd la gavarrera,

e vós, sens foc, teniu calor que us crema;

pendran gran llum, si s’acosten ab tema

de batre en vós com en la pedrenyera;

per vós se dix la dona baratera,

que portau foc davall les vostres faldes

del qual tothom, puix no el tancau ab baldes,

pendre’n porà com d’una gran foguera.

Calda cremant més que el foc en l’espera,

per a dir «no» feu vós serrar les dents,

que no es pot dir algú dels requirents

en negun temps oís de vós «espera».