ÀNGEL GUIMERÀ: LA TERRA ALTA I LA TERRA BAIXA

Clica aquí per saber més sobre Àngel Guimerà

ÀNGEL GUIMERÀ: TERRA BAIXA (acte segon, escena VIII) [fragment] (1897)

(L’escena es desenrotlla a pagès, en una casa molí. Estan sols Marta i Manelic, els quals fa deu dies que són casats. La Marta l’ha rebutjat al començament i el Manelic se n’ha dolgut, però la bondat d’ell la fa canviar d’opinió. La situació és tensa.)

MARTA, a part. –Com fer-ho, per parlar força amb aquest home, i que ell me parli! Com! Que jo no el vui sempre callat amb mi, despreciant-me! Vui que em castigui! I m’arrossegui per terra! I que em tracti com a una cosa seva! (Cridant-lo amb por.) Manelic!
MANELIC, com si no l’hagués sentida. A part. –Sentint-la, qui ho diria que no fos una noia qui parla!
MARTA. –Manelic!... Que... el dinar ja és a taula.
MANELIC. –Ah, sí; el dinar. El dinar. (S’ha acostat a la taula i comença a llescar pa. Mentrestant la Marta ha anat a la llar. A part.) I que no costa gaire, no, de degollar a un home! I an ella... an ella menos!... (Se troba amb la mirada de la Marta que torna.) Si ella no em mirava! Ah! (Llença la ganiveta sobre la taula.)
MARTA. –Posa-te’n tu, Manelic. (Ell se’n posa; després ela. Pausa; mengen.)
MANELIC, a part. –Qui fos golut com allà dalt! Perquè els goluts no pateixen. Si no em pot passar res per aquí dintre!
MARTA, baixet. –Ai, Déu meu! Ajudeu-me!
MANELIC, a part. –Pst! Que l’ajudin! (Va a enraonar i s’atura.)
MARTA. –Què? Digue-ho! Què anaves a dir? (Va cap an ell.)
MANELIC, apartant-la amb lo braç. –Res, res, aparta’t!
MARTA. –Parla un cop a la vida! Jo t’ho demano, per...
MANELIC, sarcàstic. –Per qui m’ho demanes?
MARTA. –Per... per...
MANELIC. –Per ell? Per qui? (Esperant que ella diga.) I quin fàstic em fa aquesta dona! Eh! Afarta’t tu sola! (S’aixeca.) Jo me’n torno a les meves muntanyes! (Se’n va cap a la porta.)
MARTA. –No, Manelic, no! I escolta’m... I perdona’m!
MANELIC, molt exaltat. –Que et perdoni? Ira de Déu! Què t’havia fet, jo? Enraona! ¿Per què m’havies d’enganyar a mi? Per què?
MARTA. –Perquè no era ningú, jo! Que era sense voluntat, i obeïa! I ni t’havia mirat mai! Ni t’estimava! Ni sabia què era tenir voluntat per un altre!
MANELIC. –Doncs per què t’has casat amb mi, i no et vas casar amb aquell home! Digue-ho! (Rabiós sempre.) Que no ho sé jo el perquè, i em consumo, i em torno boig per saber-ho! (Corrent a ella.) Per què? Per què? Respon-me!
MARTA. –Ah, això no! Que tu m’avorriries encara més del que m’avorreixes!
MANELIC. –Avorrir-te? Matar-te hauria de fer jo, que és sols lo que mereixes!
MARTA. –Oh, sí, matar-me, sí; que això és lo que desitjo!
MANELIC. –No, no; abans anar-me’n. Anar-me’n d’aquí per sempre!
MARTA, rabiosa per aturar-lo. –És que no goses a parlar-me! No, no; no t’atreveixes! (Anant darrera d’ell desesperada.) És que em tens por; me tens por, a mi! Covard! Por! Por!
MANELIC, aturant-se. –Que...! Que jo et tinc por? (A l’aturar-se el, ella canvia de cop plorant perquè es quedi.)
MARTA. –Parla’m! Insulta’m! Pega’m! Mes no t’en vagis! (S’abraça als seus genolls sanglotant.)
MANELIC. –Deixa’m anar, que això és un toll de misèries! Eh! Rebolca-t’hi (Desprenent-se d’ella i anant cap a la porta. Ella cau apoiant-se en un braç a terra.)
MARTA, per aturar-lo, rabiosa i plorant. –Sí, sí; amb el que jo estimo! (Agenollada avança cap a la porta.) Que t’he enganyat a tu! I tu no em castigues! (En Manelic s’atura. A part.) No se’n va, no! (Alt, suplicant.) Manelic! (Ell, que ha dubtat, va a soritr.) I sóc tota de l’altre!... I de tu no ho sóc, no ho sóc!
MANELIC, tornant enrera, amenaçant-la amb lo puny. –Que callis! Calla! Calla! (La Marta s’ha alçat.)
MARTA, satisfeta de que ell no se’n vagi. –I t’he enganyat jo, i estic contenta d’haver-te enganyat! I mira; me n’en ric de tu, com tothom, mira! (Riu com boja.) Sí, sí, me n’en ric! I encar espero l’altre! (Ell corre cap a la taula i agafa la ganiveta.)
MANELIC.- Pel nom de Déu que aquí mateix...!
MARTA, corrent a agafar-lo pel braç esquerre. –Sí, sí, t’enganyo! Encara t’enganyo! Que vindrà l’altre! (Arrenca una rialla feréstega.)
MANELIC, alçant la ganiveta. –Que et mataré!
MARTA, rient i plorant. –Mata’m! Mata’m! A que no em mates!
MANELIC. –Què anava a fer! No puc, no!
MARTA, refermant-s’hi al veure que s’aparta. –Ah, covard! Que ja es veu que t’has venut per diners! (Agafant-se a Manelic perquè la fereixi.)
MANELIC. –Doncs té! Maleïda! (Ferint-la en un braç.)
MARTA. –Ah! (Satisfeta.) A la fi!
MANELIC, llençant lo ganivet amb espant. –Oh, Déu meu! Què he fet, jo!
MARTA. –És sang! Sang meva! I tu has sigut... (Sostenint-se a la taula.) Oh, quin goig! Si ric! Mira com ric! I ara ric d’alegria!
MANELIC. –Maleït jo! Maleït jo cent cops, que sóc com les bèsties salvatgines! (Quedant assegut en una cadira i rebregant-se el cap entre les mans.)
MARTA, corrent a ell i caient de genolls i abraçant-s’hi. –No, no! Si et dic que estic contenta! Si jo vui que acabis amb mi! Que jo vui que em matis! Vine!.. Aquí... a dintre el pit!
MANELIC, volent-se apartar amb terror. –No! No! Deixa’m!
MARTA, plorant sense deixar-lo apartar. –Si és que jo no puc viure d’aquesta manera! (Ella es va apoderant del cor d’En Manelic.) Que he sigut amb tu la dona més dolenta del món; i això no ho puc desfer!... Ni el passat de la meva vida tampoc, que no hi ha forces que ho desfacin! (Amb desesperació.) Vine, vine; que en tant que volia viure no he tingut coratge per dir-te el que he fet jo i el que he consentit, i ara que em vas a matar, ara t’ho diré tot, ara!
MANELIC, que l’ha volguda interrompre. –Sí! Digue-m’ho. Digue-m’ho.
MARTA, sanglotant rabiosa. –M’han tractat com a una pedra dels camins, que es fa anar amb els peus perquè rodoli! Mata’m! Mata’m!
MANELIC, subjectant-la, plorant. –Marta! Ai, Marta!... Si jo no et puc matar, no, perquè t’estimo, Marta! T’estimo! I t’estimava des d’allà dalt, al pujar tu, que jo era un grapat de neu que es va fondre mirant-te. I t’he estimat encara més al venir a trobar-te, pobre de mi, davallant a salts, com l’aigua dels cims a ajuntar-se amb l’aigua de la mar, que diuen que és amarganta! Que ho siga, d’amarganta; que ho siga; ella atrau com tu m’atraus a mi; perquè et desitjo i t’estimo, Marta! (Ella es vol despendre d’ell amb energia bregant.) I ara més, i ara més; per... perquè no ho sé el perquè, ni em fa por el saber-ho! Perquè m’has enganyat potser; perquè he sentit la calor de la teva sang; perquè t’he respirat a tota tu tot jo! I mira, per mi no hi ha lleis d’ací baix ni res que m’aturi, que els llamps i les mestralades m’han fet lliure, i vui jo, perquè ho vui, besar-te i mossegar-te fins a l’ànima, i estrenye’t en mos braços ofegant-t’hi en ells, confonent en un afany rabiós la mort i la vida, com a home i com a fera, que ho sóc i ho vui ser sempre home i fera, tot junt, tot, contra de tu i amb tu, i contra tothom, de la terra. (La té a ella en sos braços mig desmaiada. Mira cap a la banda de la cortina i se l’emporta ràpid a l’altra banda en sos braços.) I ara que me la vinguen a prendre! Ira de Déu! Que vinguen!
MARTA. –Déu meu.
MANELIC. –Marta, ets meva! (Aixecant-la en sos braços i anant-la a besar.)
MARTA. –No! No! (No consentint-ho i fugint d’ell.)
MANELIC. –Marta?!
MARTA, resolta. –No; perdonar-me aixís, no! Que tu em perdones perquè no ho saps tot encara. Doncs a saber-ho al punt, i per mi mateixa. I després lo que Déu vulga!
MANELIC. –a saber-ho, sí; mes no ací baix, Marta, que el cel s’ha enterbolit amb lo baf de tantes misèries, i Déu no et veuria la cara quan em parlessis.
MARTA. –Doncs allà dalt; i ara mateix!
MANELIC. –Sí, anem-hi, sí, que allà es perdona tot; que no és com aquí baix, on tot se corromp. Quin fàstic. (Enduent-se-la.) Que allà dalt, Marta, fins los cossos en la neu se conserven: ves què faran les ànimes!
MARTA. –Oh, anem-hi, anem de pressa! (Van per sortir.)