ESCRIURE PER VIURE I VIURE PER ESCRIURE

SALVADOR ESPRIU (1913 - 1985)

2006-06-04T22:11:00.000+02:00

Clica aquí si vols saber més sobre Salvador Espriu

Visita el Centre de Documentació i Estudi Salvador Espriu d'Arenys de Mar

XLVI:

A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l´aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l´ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda llibertat.

CARLES RIBA (1893 - 1959)

2006-05-05T12:35:00.000+02:00

Clica aquí si vols saber més sobre Carles Riba

Encara en vols saber més? Doncs clica aquí

Clica aquí si vols llegir poemes sobre l'autor

ELEGIA SEGONA

Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria,

tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:

pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,

amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.

Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes

que en el fons del teu salt, sota l'onada rient,

dormen l'eternitat! Tu vetlles, blanc a l'altura,

pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;

per l'embriac del teu nom, que a través de la nua garriga

ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;

per l'exiliat que entre arbredes fosques t'albira

súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix

per ta força la força que el salva als cops de fortuna,

ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.

J.V. FOIX (1893 - 1987) i EL SURREALISME

2006-03-24T15:45:00.000+01:00

Fundació J.V. Foix: biografia cronològica, bibliografia i àlbum fotogràfic

Clica aquí si vols saber sobre J.V. Foix

Clica aquí si vols saber més sobre J.V. Foix

Clica aquí si vols llegir poemes de l'autor

Em plau, d'atzar, d'errar per les muralles
Del temps antic, i a l'acost de la fosca,
Sota un llorer i al peu de la font tosca,
De remembrar, cellut, setge i batalles.
De matí em plau, amb fèrries tenalles
I claus de tub, cercar la peça llosca
A l'embragat, o al coixinet que embosca
L'eix, i engegar per l'asfalt sense falles.
I enfilar colls, seguir per valls ombroses,
Vèncer, rabent, els guals. Oh mon novell!
Em plau, també, l'ombra suau d'un tell,
L'antic museu, les madones borroses,
I el pintar extrem d'avui! Càndid rampell:
M'exalta el nou i m'enamora el vell.

(Sol, i de dol, 1947)

ÉS QUAN DORMO QUE HI VEIG CLAR
*
A Joana Givanel
*
És quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques una mata,
El casalot del pirata
És un ample gira-sol.
Es quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era,
Em vesteixo d'home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d'una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
-O la lluna que s'afina
En morir carena enllà.
Es quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina.

(On he deixat les claus..., 1953)

JOAN SALVAT-PAPASSEIT (1894 - 1924) i LES AVANTGUARDES A CATALUNYA

2006-02-28T11:57:00.000+01:00

Clica aquí si vols saber sobre Joan Salvat-Papasseit

Clica aquí si vols llegir poemes de l'autor

JOSEP CARNER (1884 - 1970) I EL NOUCENTISME (1906 - 1923)

2006-02-06T12:36:00.000+01:00

Clica aquí si vols saber sobre Josep Carner

Vols llegir poemes sobre Josep Carner? Clica aquí!

Clica aquí si vols saber sobre el Noucentisme

COM LES MADUIXES

Menja maduixes l’àvia d’abans de Sant Joan;
Per més frescor, les vol collides d’un infant.
Per’xò la néta més petita, que és Pandara,
Sabeu, la que s’encanta davant d’una claror
I va creixent tranquil·la i en admiració
I a voltes, cluca d’ulls, aixeca al cel la cara,
Ella, que encar no diu paraules ben ardides
I que en barreja en una música els sentits,
Cull ara les maduixes arrupides,
Tintat de rosa el capciró dels dits.
Cada matí l’asseuen, a bell redós del vent,
Al jaç de maduixeres.
I mira com belluga l’airet ombres lleugeres,
I el cossiró decanta abans que el pensament.
Li plau la corretjola i aquell herbei tan fi,
I creu que el cel s’acaba darrera del jardí.
En va la maduixera son bé de Déu cobria;
En treure les maduixes del receret ombriu,
Pandara s’enrojola, treballa, s’extasia:
Si n’ha trobat més d’una, aixeca els ulls i riu.
Pandara sempre ha vist el cel asserenat;
Ignora la gropada i el xiscle de les bruixes.
És fe i és vida d’ella la llum de bat a bat.
El món, en meravelles i jocs atrafegat,
És petit i vermell i fresc com les maduixes.

SANTIAGO RUSIÑOL (1861-1931) : L'ENFRONTAMENT ENTRE L'ARTISTA I LA SOCIETAT (L'AUCA DEL SENYOR ESTEVE, 1910/1917)

2006-01-31T08:31:00.000+01:00

Clica aquí si vols saber sobre Santiago Rusiñol

Ara clica aquí si vols veure la seva obra pictòrica

Vols saber-ne encara més? Clica aquí si vols saber més sobre Santiago Rusiñol

Encara més sobre l'autor? Doncs clica aquí

Clica aquí si vols saber sobre el Modernisme

VÍCTOR CATALÀ (CATERINA ALBERT, 1869-1966) : SOLITUD (1905)

2006-01-21T15:11:00.000+01:00

Clica aquí per saber més sobre Víctor Català

Tapà els ous i anà a l'altra cambra per desmudar-se: després, de passada, tancà els finestrons de la sala i cap a la cuina a encendre foc i el quinqué. Tenia el sopar fet i només li calia escalfar-lo. Tornà a baixar per tancar la porta del pati. Un grill cantava a fora amb un ric-ric seguit i penetrant. El sentir-lo, sense saber per quina oculta relació, li féu venir a la dona ganes de menjar cargols. -Demà en couré- pensà amb na salivera; i, encaixat el piu de la cadena, va tombar-se. A l'acte féu un ai! I un bot. Poruga com era, a cop sobte li havia semblat veure bellugar quelcom en l'ombra del corral. Es fixà bé. -Ca, res!... Una fotja, que hauria dit el pobre pastor!...- Pujà l'escala, mes encara a la meitat, el recel l'obligà a girar-se una altra vegada. Oh Déu! Aleshores ja no fou un ai! ni bot, sinó esgarip ofegat i correguda desenfrenada escales amunt. El quelcom aquell eixint de l'ombra, es precipitava darrera d'ella!... Ni esma tingué d'ajustar la porta de la cuina. Dret al dintell, hi havia un home. Ella, sangglaçada, s'estantolà en la taula.

-No tingueu por... -havia fet un balbeteig rogallós; i a la claror escassa del quinqué, veié en el tou fosc una mirota blanca.

Si haguessin punxat la Mila, no li hauria sortit una gota de sang. Mes com l'home avancés lentament dues passes, a ella se li escapà un gran crit:

-Què voleu?

Ell s'aturà.

-No tingueu por... Hu, hu, hu!... -I es ficà la mà dins la trinxa de les calces i rautà com una bestiola.

-Què voleu?, vos dic! -repetí ella, més espantada.

Ell encanyonà, vacil·là, s'estremí tot...

-Hu, hu, hu!... Jo... vos volia dir... jo... si vós volguéssiu.

I el balbeteig ronc se li apagà com si se li posés un tel al canyó.

La Mila tremolava com una fulla. D'un gran esforç pogué fer encara:

-Aneu... aneu's-en de seguida!

Mes ell no es mogué: semblava plantat a terra; allargà tan sols la pota de bugiot en la palma bruna de la qual lluïa una espurna groga.

-Si voleu... eh, que sí?... eh?... -I tirà als peus de la dona una moneda d'or; la moneda rebotà amb un dring sonorós.

La dona, al veure-la, havia reculat fins a la paret, com si acabés d'aparèixer-li un monstre. A ell els ulls invisibles li guspirejaven sota les bardisses, com el dia aquell en què despertaren a ella en les feixes dels ametllers.

Veient-la que no deia res:

-En voleu dues?... Vos en donc dues... -murmurà; i una altra moneda caigué i rodolà fins a sota la taula.

-No, no! -xisclà la dona, encastada d'esquena a la paret-: Aneu... aneu's-en!

Però ell, en lloc d'anar-se'n donà un altre pas. Bleixava sorollosament pels narius oberts, i tremolava tot com picat per la taràntula.

-Contes, doncs?... Totes?... Les voleu totes?... -i, ràpidament, anà tirant monedes i més monedes als peus de la dona.

Aquesta no es movia ni deia res: havia perdut paraula i acció, talment com si la caiguda vibrant d'aquella pluja d'or l'hagués encegada. Però, de repent, la mateixa força del terror la desencantà, i sentint que li brollaven ales en els peus, d'una gran revolada esfereïda es llençà cap a la sala fosca.

Sentí distintament el bramul de la fera burlada, i de seguida son glapit furiós que se li abocava al darrera. Perseguida per ell i denunciada per ell mateix embat de sa fugida, passà com un llamp per la cambra del campanar, s'engolí per l'escaleta de la capella, esbiaixà aquesta i bo i enmig de les tenebres arribà i tot fins a la portella del reraaltar; però de cop, al traspassar-la, quelcom s'entravessà a son pas i la dona, llençant un ahuc penetrant, rodolà d'un capgirell sobre les lloses...

Veié una gran lluminària i cregué que la vida li mancava; mes, abans de perdre del tot la coneixença, encara sentí caure-li al damunt i enfonsar-se en ses carns la grapa peluda i l'alenada roent de la fera.

[capítol XVII: La nit aquella]

JOAN MARAGALL (1860 - 1911) : EL COMTE ARNAU (VISIONS & CANTS, 1900)

2006-01-14T20:30:00.000+01:00

Clica aquí per saber més sobre Joan Maragall

Els timbals de l'orgia ofenen l'aire

de l'hora matinal, que encara guarda

les quietuds de l'aire de la nit.

I surt dalt de cavall el comte Arnau,

que porta la capa blanca

i va a veure l'abadessa

del convent de Sant Joan.

Els pastors, per les muntanyes,

tots de lluny guaiten com passa;

els pagesos tots tremolen...

"És el comte Arnau!"

Adalaisa, l'abadessa,

l'espera mig desmaiada.

Ell travessa la capella

amb la barba escabellada

de l'orgia de la nit.

Passa, i la deixa tota profanada...

I entra rialler en la cambra d'Adalaisa.

Adalaisa mig riu i està contenta:

té la cara carnosa i molt afable,

i un xic de sotabarba arrodonida,

i un clot a cada galta.

III

-Treu-te la capa -li demana ella-.

Treu-te la capa que et veuré més gran.

-Treu-te tu el manto, que et veuré més bella.

-No, que só l'abadessa de Sant Joan-.

Canta una alosa de la part de fora,

per la finestra entra el sol brillant,

el cel és blau i resplendenta l'hora:

el comte i l'abadessa es van mirant.

-Treu-te tu el manto, que et veuré més bella:

sense toca et voldria i sense vel.

-De genolla jo et voldria en la capella:

tan gloriós, faries goig al cel.

-Pro a mi el cel no em fa goig més que si el miro

des de la terra sobre meu obert:

me plau trobar-lo, quan els ulls hi giro,

buit i silenciós com un desert.

El cel és el repòs de la mirada,

i és el repòs del braç i el pensament;

per'xò, ajagut a terra, el cel m'agrada

i m'adormo mirant-lo fixament.

-Altre cel és per mi la tenebrosa

capella on un altar brilla tot sol:

el cos humiliat sobre la llosa,

l'ànima deslliurada aixeca el vol.

I de la terra i d'aquest món s'oblida,

sospirant per la mort que ha de venir.

-En tos llavis gruixuts, de mort al dir,

com hi oneja suaument la vida!

-Mes, són fang. Quan per sempre s'hauran clos,

vindran el cucs i se'n faran pastura.

Vull amagrir el meus llavis i el meu cos

per fer-me tornar l'ànima més pura-.

Canta una alosa de la part de fora,

per la finestra entra el sol brillant,

el cel és blau i resplendenta l'hora:

el comte i l'abadessa es van mirant.

-Adalaisa, tu que ets tan vividora

i que els ulls els tens plens de voluntat,

i aquesta àvida boca prenedora,

i en els teus aires tanta majestat,

¿com és que ara malparles de la vida

per la que estàs tan fortament armada?

No t'escau la mirada esmortuïda

sota l'arc de la cella ben poblada.

Escaurà bé a tes pàl·lides germanes,

tristos cossos per sempre immaternals:

per elles són les fantasies vanes

de vagues resplendors celestials.

Però tu, performada criatura,

delícia de la terra, torna al món!

Romp el cordó de injuria ta cintura!

Arrenca't, Adalaisa, els vels del front!-

I avança Arnau hermosament; pro es gira

airosa ella an el Sant Cristo nu,

i, signant-lo an el comte, li diu: -Mira:

aquest encara és més hermós que tu!-

Canta una alosa de la part de fora,

per la finestra entra el sol brillant,

el cel és blau i resplendenta l'hora:

el comte i l'abadessa es van mirant.

Totes les veus de la terra

criden contra el comte Arnau

perquè, volent Adalaisa,

sens ella se n'ha tornat.

-"Fill de la terra, -fill de la terra,

comte l'Arnau:

per una imatge

t'has deturat,

per un cadavre,

tu que en fas tants!"

-"Com el sant Cristo - no n'he fet cap."

-"Què té el Sant Cristo? Què té el Sant Cristo,

comte l'Arnau?

És fusta morta: - no pot brotar."

-"Ai, sí, que brota - Ai, sí, que brota!

Valga'm Déu val!

Quina mirada - ella li ha dat!"

-"Quina mirada, - quina mirada,

comte l'Arnau,

quina mirada - deu haver estat!"

Ell vol esclafir la rialla,

fa un gran crit i arrenca el plor.

Al rugit del plor que arrenca

clamorós el comte Arnau,

totes les veus de la terra

se dispersen udolant.

Nit!... Tota l'hermosura d'Adalaisa

jeu adormida als peus del Cristo nu.

Arnau segueix pacient un camí negre

per dins de les muntanyes silencioses.

Per damunt de la volta hi passa un riu

una estona... Després se perd i calla...

L'Arnau de sota terra surt al porxo.

Va cercant Adalaisa entre les celdes

i la veu que adormia sa hermosura

tota ajaguda als peus del Cristo nu,

sense vels, sense toca, sense manto,

sens gesto ni defensa... Allí, adormida.

Té una gran cabellera molt frondosa.

"Quins cabells més sedosos, Adalaisa!",

pensa Arnau. Però calla i se la mira.

Ella dorm, ella dorm, i a poc a poc

se li amoroseix tota la cara

com reflectant el pas serè d'un somni,

fins que mig riu molt dolçament. Li vola

una estona el somrís entorn dels llavis.

"Quins llavis amorosos, Adalaisa!",

pensa Arnau. Però calla i se la mira.

Un gran sospir travessa el dormir d'ella

com onada del mar, i s'aquieta.

"Quin pit sospirador tens, Adalaisa!",

pensa Arnau. Però calla i se la mira.

Mes, quan ella obre els ulls, ell desencanta's,

la pren amb un braçat i se l'emporta.

Quan surten a camp ras se fa de dia.

Totes les veus de la terra

aclamen el compte Arnau

perquè de la fosca prova

ha sortit tan triomfant:

-"Fill de la terra, - fill de la terra,

comte l'Arnau,

ara demana, - ara demana:

què no podràs?

-Viure, viure, viure sempre:

no voldria morir mai;

ser com roure que s'arrela

i obre la copa en l'espai.

-Els roures viuen i viuen,

pro també compten els anys.

-Doncs, vull ser la roca immòbil

entre sols i temporals.

-La roca viu sense viure,

que res la penetra mai.

-Doncs, la mar somovedora

que a tot s'obre i dóna pas.

-La mar s'està tota sola,

i tu vas acompanyat.

-Doncs, ser l'aire quan l'inflama

la llum del sol immortal.

-Pro l'aire ni el sol no estimen

ni senten l'eternitat.

-Doncs: ser home sobrehome,

ser la terra palpitant.

-Seràs roure, seràs penya,

seràs mal esvalotat,

seràs l'aire que s'inflama,

seràs astre rutilant,

seràs home sobre home,

perquè en tens la voluntant.

Correràs per monts i planes,

per la terra que és tan gran,

muntat en cavall de flames

que no se't cansarà mai.

El teu pas farà basarda

com el pas del temporal.

Totes les veus de la terra

cridaran al teu voltant.

Te diran ànima en pena

com si fossis condemnat."

VII

"Tota la nit l'he cridada

i encara no ha obert els ulls.

No els obris ara, Adalaisa,

que el migdia no és per tu.

El migdia no és per tu,

de cara al cel en mos braços.

Nit i dia i tot per mi,

que miro al dret dels meus passos!

Tu desclouràs les parpelles

quan el cel s'haurpa enfosquit."

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Al punt de la mitja nit

Adalaisa obre els ulls a les estrelles.

"-Arnau, que em puges al cel?

-El nostre cel és la terra.

-On anem, Arnau - Pel món.

-Pro jo miraré al cel sempre.

-Jo el miraré en els teus ulls

cada nit quan te despertis.

-Jo amb mos ulls t'alçaré al cel.

-La carga del teu cos m'aferma a la terra.

-Mos ulls faran lleu mon cos.

-Tota tu ets d'eterna dura.

-Els meus ulls són cel en flor.

-I el teu cos fruita madura!"

VIII

El comte Arnau no es lleva

tampoc no se'n va al llit,

que corre i corre sempre,

i sempre amb més delit.

No segueix nord ni via,

que va d'ençà i enllà.

Arreu on passa, mira:

no es cansa de mirar.

No hi ha res que el deturi,

que corre com el vent:

si algun destorb l'afronta,

l'abat d'un cop, rient.

Per'xò va deixant rastre

de plors i de renecs;

pro els seus grans crits de "juli!"

ofeguen clams i precs.

Aquells nit els ulls d'Adalaisa

se van omplir d'un pietat tan gran

que ell comte Arnau s'hi va encisar una estona,

oblidat dels seus passos. Aviat

va sentir no tocar de peus a terra.

Quin esglai! Va llançar un gran crit d'esglai.

Totes les veus de la terra - s'hi van arremolinar;

pro de seguida

l'infant pesà en el ventre d'Adalaisa

i els va tornar a la terra. I digué Arnau:

"Com s'ha espessit ta figura!

La boca et surt enfora àvida i dura:

demana per l'infant.

Sa deformat ta cintura

i el teu esguard al cel és menys brillant.

Ja et lliguen a la terra prou forts llaços...

Doncs en la terra et deixo... I, ara, adéu.

Arnau, si jo era teva, no eres meu?

-Jo sóc sols dels meus braços i dels meus passos.

A punta de dematí,

les monges del monestir,

que dies ha l'havien soterrada,

varen trobar la morta sota el sot,

que tomava la rosada.

LA PROSA CATALANA DEL SEGLE XIX: NARCÍS OLLER (1846-1930)

2006-01-10T09:44:00.000+01:00

Clica aquí per saber més sobre Narcís Oller

L’ESCANYAPOBRES (1884)

Dinaren frugalment perquè era primavera, i després donaren comiat a la criada.

-Avui s'ha de conèixer -li digué la senyora Tuies, que, des de la mort del notari, per a tothom havia perdut el don, menys per a les minyones-. Vés, vés a esbargir-te una mica.

I, quan la crossa ressonà per les lloses de la plaça, la núvia cridà el marit, que era donar el pinso al mul; tancaren el castell, i passaren la tarda entretinguts obrint un amagatall a l'alcova, que la capçalera del llit taparia.

-Has tingut un bon pensament -exclamà l'Oleguer un cop hagué fet aquell gran trau a la tàpia-. Aquí ningú els sospitaria, els diners.

-Enlloc tan ben guardats, home. Oh!, i que cada vespre els podrem donar una mirada només despenjant la capçalera: veus?

-Comptar-los i tot, si volem -afegí el marit.

-Ah, pillo! També t'agrada, a tu, comptar-los, oi? -digué la núvia fent-li una magarrufa, tota melosa per diverses causes. I després: Bé, vaja, quants n'hi posaràs, tu?

-Jo? Tots. I tu?

-També tots, si tu no m'enganyes.

-A què vindria enganyar-te? ¿No ens hem fet testament deixant-nos-ho tot l'un a l'altre? Doncs tot el que és teu és meu...

-I meu tot el que és teu -saltà la Tuies sense deixar-li completar el pensament.

-I és clar, dona!

-Sí, però els diners tenen tants trencacolls!... Un testament es fa i desfà tantes vegades!...

-Quines ganes de gastar en paper sellat! Tu porta't bé i no tinguis por. A qui vols que ho deixi, sinó a tu? A casa no em van donar res: que treballin.

I, en dir això, trucà al castell la Coixeta, a qui veieren des de la reixa de la cuina.

-Escolta -digué la Tuies abans d'eixir al vestíbul-, cal que pensis a encarregar la porteta per a l'amagatall.

-Demà la clavarem.

(capítol VII)

Era altot i ossut, però magre i cappetit. Com a bon moreu, tenia negres els cabells, sempe arranats, i eren també negres nines les dels seus ulls, fredes I escorcolladores mentre escoltava, guspirejants o dolces quan la seva paraula ho requeria. Gairebé barbamec, tenia, no obstant, gruixudes celles, unides sobre el seu nas llarguet i cantellut. Però el que més caracteritzava aquella figura era la boca, tirada endavant com la del furó, amb els seus llavis tan prims i cenyits a l’os, que no podia badar-los sense fer l’efecte que ensenyava les dents per mossegar. Disposava així mateix en contra d’ell una oposició, evident al primer cop d’ull, entre els seus moviments reposats i el seu temperament nerviós. En veure’l tan esprimatxat i rebegut, hom pressentia l’agilitat traïdora del gat i pensava: -Quan traurà les ungles? Quan em botarà al damunt?-. I, no obstant, mai no les treia, mai no es barallava ni s’enardia, ningú no li havia vist perdre aquell pas de gat emperesit ni els seus costums metòdics de sempre.

Però, així i tot, tenia molt poques simpaties, El veïnat l’espiava dia i nit, i, per un efecte més sentimental que enraonat, odiava la vida d’aquell home. Ningú no li sabia cap mal pas, llevat de l’estimbament d’aquell senyor que anava al Remei, del qual sols problemàticament era responsable. Però a les afeccions no els cerqueu raó d’existència: l’un les pegava amb el seu posat de mosca morta; l’altre, amb el seu parlar nyau-nyau; el de més enllà no podia contemplar sense frisança el sistema de vida mesquí i puntual d’aquell home. I, realment, la seva manera de viure era miserable i misteriosa alhora. No tenia ni una mala criada, ni un mosso per a les feines més grolleres de a seva indústria. Ell mateix ajudava a carregar i descarregar les saques de gra i de farina que entraven el magatzem; ell mateix escombrava amb una mala granera el boll de l’enrajolat, passava la rasadora a les mesures i omplia o buidava els cassals i la sitja. Espitregat i afanyós quan convenia, treballava fins a perdre l’alè; I, si havia d’eixir de casa, tancava la porta i s’enduia la clau a la butxaca.

Tota la seva habitació era l’estreta i fosca rebotiga que hi havia al fons del magatzem, alcarida només per un celobert esquifit i romàtic, ple de trastos vells, olles fumades i una ratera en la qual cada dia acabaven llur existència un parell de rates com a conills. Cada dissabte, a la tarda, omplia de fum aquell celobert. Els veïns esbrinaren que, llavors, bullia una calderada de farinetes, que l’endemà les escudellava en set plats de terrissa, i que en consumia un cada vespre. –Es menja les sopes fredes –deien. I aquest era l’únic sopar de l’Oleguer.Per al dinar estava aconduït a l’hostal de Sant Roc. Allí concorrien els pagesos més endarrerits, els carreters més jugadors; i l’Oleguer hi anava per bestreure’ls diners a ral per duro. Quant al dormir, com que ningú no havia traspassat el llindar de la seva fosca habitació, era impossible saber com se les arreglava el miserable graner. Sols imputant-li un luxe exagerat s’atrevien alguns a suposar que jeia en una màrfega, dalt d’un catre; altres presumien que ho feia damunt de sacs vells; la majoria s’inclinaven a creure que dormia en un jaç de palla o en els munts de boll arrambat amb l’escombra.

(capítol I)

ÀNGEL GUIMERÀ: LA TERRA ALTA I LA TERRA BAIXA

2005-12-09T15:31:00.000+01:00

Clica aquí per saber més sobre Àngel Guimerà

ÀNGEL GUIMERÀ: TERRA BAIXA (acte segon, escena VIII) [fragment] (1897)

(L’escena es desenrotlla a pagès, en una casa molí. Estan sols Marta i Manelic, els quals fa deu dies que són casats. La Marta l’ha rebutjat al començament i el Manelic se n’ha dolgut, però la bondat d’ell la fa canviar d’opinió. La situació és tensa.)

MARTA, a part. –Com fer-ho, per parlar força amb aquest home, i que ell me parli! Com! Que jo no el vui sempre callat amb mi, despreciant-me! Vui que em castigui! I m’arrossegui per terra! I que em tracti com a una cosa seva! (Cridant-lo amb por.) Manelic!
MANELIC, com si no l’hagués sentida. A part. –Sentint-la, qui ho diria que no fos una noia qui parla!
MARTA. –Manelic!... Que... el dinar ja és a taula.
MANELIC. –Ah, sí; el dinar. El dinar. (S’ha acostat a la taula i comença a llescar pa. Mentrestant la Marta ha anat a la llar. A part.) I que no costa gaire, no, de degollar a un home! I an ella... an ella menos!... (Se troba amb la mirada de la Marta que torna.) Si ella no em mirava! Ah! (Llença la ganiveta sobre la taula.)
MARTA. –Posa-te’n tu, Manelic. (Ell se’n posa; després ela. Pausa; mengen.)
MANELIC, a part. –Qui fos golut com allà dalt! Perquè els goluts no pateixen. Si no em pot passar res per aquí dintre!
MARTA, baixet. –Ai, Déu meu! Ajudeu-me!
MANELIC, a part. –Pst! Que l’ajudin! (Va a enraonar i s’atura.)
MARTA. –Què? Digue-ho! Què anaves a dir? (Va cap an ell.)
MANELIC, apartant-la amb lo braç. –Res, res, aparta’t!
MARTA. –Parla un cop a la vida! Jo t’ho demano, per...
MANELIC, sarcàstic. –Per qui m’ho demanes?
MARTA. –Per... per...
MANELIC. –Per ell? Per qui? (Esperant que ella diga.) I quin fàstic em fa aquesta dona! Eh! Afarta’t tu sola! (S’aixeca.) Jo me’n torno a les meves muntanyes! (Se’n va cap a la porta.)
MARTA. –No, Manelic, no! I escolta’m... I perdona’m!
MANELIC, molt exaltat. –Que et perdoni? Ira de Déu! Què t’havia fet, jo? Enraona! ¿Per què m’havies d’enganyar a mi? Per què?
MARTA. –Perquè no era ningú, jo! Que era sense voluntat, i obeïa! I ni t’havia mirat mai! Ni t’estimava! Ni sabia què era tenir voluntat per un altre!
MANELIC. –Doncs per què t’has casat amb mi, i no et vas casar amb aquell home! Digue-ho! (Rabiós sempre.) Que no ho sé jo el perquè, i em consumo, i em torno boig per saber-ho! (Corrent a ella.) Per què? Per què? Respon-me!
MARTA. –Ah, això no! Que tu m’avorriries encara més del que m’avorreixes!
MANELIC. –Avorrir-te? Matar-te hauria de fer jo, que és sols lo que mereixes!
MARTA. –Oh, sí, matar-me, sí; que això és lo que desitjo!
MANELIC. –No, no; abans anar-me’n. Anar-me’n d’aquí per sempre!
MARTA, rabiosa per aturar-lo. –És que no goses a parlar-me! No, no; no t’atreveixes! (Anant darrera d’ell desesperada.) És que em tens por; me tens por, a mi! Covard! Por! Por!
MANELIC, aturant-se. –Que...! Que jo et tinc por? (A l’aturar-se el, ella canvia de cop plorant perquè es quedi.)
MARTA. –Parla’m! Insulta’m! Pega’m! Mes no t’en vagis! (S’abraça als seus genolls sanglotant.)
MANELIC. –Deixa’m anar, que això és un toll de misèries! Eh! Rebolca-t’hi (Desprenent-se d’ella i anant cap a la porta. Ella cau apoiant-se en un braç a terra.)
MARTA, per aturar-lo, rabiosa i plorant. –Sí, sí; amb el que jo estimo! (Agenollada avança cap a la porta.) Que t’he enganyat a tu! I tu no em castigues! (En Manelic s’atura. A part.) No se’n va, no! (Alt, suplicant.) Manelic! (Ell, que ha dubtat, va a soritr.) I sóc tota de l’altre!... I de tu no ho sóc, no ho sóc!
MANELIC, tornant enrera, amenaçant-la amb lo puny. –Que callis! Calla! Calla! (La Marta s’ha alçat.)
MARTA, satisfeta de que ell no se’n vagi. –I t’he enganyat jo, i estic contenta d’haver-te enganyat! I mira; me n’en ric de tu, com tothom, mira! (Riu com boja.) Sí, sí, me n’en ric! I encar espero l’altre! (Ell corre cap a la taula i agafa la ganiveta.)
MANELIC.- Pel nom de Déu que aquí mateix...!
MARTA, corrent a agafar-lo pel braç esquerre. –Sí, sí, t’enganyo! Encara t’enganyo! Que vindrà l’altre! (Arrenca una rialla feréstega.)
MANELIC, alçant la ganiveta. –Que et mataré!
MARTA, rient i plorant. –Mata’m! Mata’m! A que no em mates!
MANELIC. –Què anava a fer! No puc, no!
MARTA, refermant-s’hi al veure que s’aparta. –Ah, covard! Que ja es veu que t’has venut per diners! (Agafant-se a Manelic perquè la fereixi.)
MANELIC. –Doncs té! Maleïda! (Ferint-la en un braç.)
MARTA. –Ah! (Satisfeta.) A la fi!
MANELIC, llençant lo ganivet amb espant. –Oh, Déu meu! Què he fet, jo!
MARTA. –És sang! Sang meva! I tu has sigut... (Sostenint-se a la taula.) Oh, quin goig! Si ric! Mira com ric! I ara ric d’alegria!
MANELIC. –Maleït jo! Maleït jo cent cops, que sóc com les bèsties salvatgines! (Quedant assegut en una cadira i rebregant-se el cap entre les mans.)
MARTA, corrent a ell i caient de genolls i abraçant-s’hi. –No, no! Si et dic que estic contenta! Si jo vui que acabis amb mi! Que jo vui que em matis! Vine!.. Aquí... a dintre el pit!
MANELIC, volent-se apartar amb terror. –No! No! Deixa’m!
MARTA, plorant sense deixar-lo apartar. –Si és que jo no puc viure d’aquesta manera! (Ella es va apoderant del cor d’En Manelic.) Que he sigut amb tu la dona més dolenta del món; i això no ho puc desfer!... Ni el passat de la meva vida tampoc, que no hi ha forces que ho desfacin! (Amb desesperació.) Vine, vine; que en tant que volia viure no he tingut coratge per dir-te el que he fet jo i el que he consentit, i ara que em vas a matar, ara t’ho diré tot, ara!
MANELIC, que l’ha volguda interrompre. –Sí! Digue-m’ho. Digue-m’ho.
MARTA, sanglotant rabiosa. –M’han tractat com a una pedra dels camins, que es fa anar amb els peus perquè rodoli! Mata’m! Mata’m!
MANELIC, subjectant-la, plorant. –Marta! Ai, Marta!... Si jo no et puc matar, no, perquè t’estimo, Marta! T’estimo! I t’estimava des d’allà dalt, al pujar tu, que jo era un grapat de neu que es va fondre mirant-te. I t’he estimat encara més al venir a trobar-te, pobre de mi, davallant a salts, com l’aigua dels cims a ajuntar-se amb l’aigua de la mar, que diuen que és amarganta! Que ho siga, d’amarganta; que ho siga; ella atrau com tu m’atraus a mi; perquè et desitjo i t’estimo, Marta! (Ella es vol despendre d’ell amb energia bregant.) I ara més, i ara més; per... perquè no ho sé el perquè, ni em fa por el saber-ho! Perquè m’has enganyat potser; perquè he sentit la calor de la teva sang; perquè t’he respirat a tota tu tot jo! I mira, per mi no hi ha lleis d’ací baix ni res que m’aturi, que els llamps i les mestralades m’han fet lliure, i vui jo, perquè ho vui, besar-te i mossegar-te fins a l’ànima, i estrenye’t en mos braços ofegant-t’hi en ells, confonent en un afany rabiós la mort i la vida, com a home i com a fera, que ho sóc i ho vui ser sempre home i fera, tot junt, tot, contra de tu i amb tu, i contra tothom, de la terra. (La té a ella en sos braços mig desmaiada. Mira cap a la banda de la cortina i se l’emporta ràpid a l’altra banda en sos braços.) I ara que me la vinguen a prendre! Ira de Déu! Que vinguen!
MARTA. –Déu meu.
MANELIC. –Marta, ets meva! (Aixecant-la en sos braços i anant-la a besar.)
MARTA. –No! No! (No consentint-ho i fugint d’ell.)
MANELIC. –Marta?!
MARTA, resolta. –No; perdonar-me aixís, no! Que tu em perdones perquè no ho saps tot encara. Doncs a saber-ho al punt, i per mi mateixa. I després lo que Déu vulga!
MANELIC. –a saber-ho, sí; mes no ací baix, Marta, que el cel s’ha enterbolit amb lo baf de tantes misèries, i Déu no et veuria la cara quan em parlessis.
MARTA. –Doncs allà dalt; i ara mateix!
MANELIC. –Sí, anem-hi, sí, que allà es perdona tot; que no és com aquí baix, on tot se corromp. Quin fàstic. (Enduent-se-la.) Que allà dalt, Marta, fins los cossos en la neu se conserven: ves què faran les ànimes!
MARTA. –Oh, anem-hi, anem de pressa! (Van per sortir.)

JACINT VERDAGUER: UN POETA PER AL POBLE

2005-11-25T18:18:00.000+01:00

Clica aquí per saber més sobre J. Verdaguer

SUM VERMIS

Non vivificatur nisi prius moritatur
1ª. Cor., 15,36

E carcere ad aethere.
Dant vincula pennas.

Veieu-me aquí, Senyor, a vostres plantes,
despullat de tot bé, malalt i pobre,
de mon no-res perdut dintre l’abisme.
Cuc de la terra vil, per una estona
he vingut en la cendra a arrossegar-me.
Fou mon bressol un gra de polsinera,
i un altre gra serà lo meu sepulcre.
Voldria ser quelcom per oferir-vos,
però Vós me voleu petit i inútil,
de glòria despullat i de prestigi.
Feu de mi lo que us plàcia, fulla seca
de les que el vent s’emporta, o gota d’aigua
de les que el sol sobre l’herbei eixuga,
o, si voleu, baboia de l’escarni.
Jo só un no-res, mes mon no-res és vostre;
vostre és, Senyor, i us ama i vos estima.
Feu de mi lo que us plàcia; no en só digne
d’anar a vostres peus; com arbre estèril,
de soca a arrel traieu-me de la terra;
morfoneu-me, atuïu-me, anihilau-me.

Veniu a mi, congoixes del martiri,
veniu, oh creus, mon or i ma fortuna,
ornau mon front, engalanau mos braços.
Veniu, llorers i palmes del Calvari,
si em sou aspres avui, abans de gaire
a vostre ombriu me serà dolç asseure’m.
Espina del dolor, vine a punyir-me
cuita a abrigar-me amb ton mantell, oh injúria;
calúmnia, vine’m a portar lo ròssec.

Vull ser volva de pols de la rodera
a on tots los qui passen me trepitgen;
vull ser llençat com una escombraria
del palau al carrer, de la més alta
cima a l’afrau, i de l’afrau al còrrec.
Escombreu mes petjades en l’altura;
ja no hi faré més nosa, la pobresa
serà lo meu tresor, serà l’oprobi
lo meu orgull; les penes ma delícia.

Des d’avui colliré los vilipendis
i llengoteigs com perles i topazis
per la corona que en lo cel espero.
Muira aquest cos insuportable, muira;
cansat estic de tan feixuga càrrega;
devore’l lo fossar, torne a la cendra
d’on ha sortit, sum vermis et non homo.
Jo no só pas la industriosa eruga
que entre el fullam de la morera es fila
de finísima seda lo sudari.
Jo me’l filo del cànem de mes penes;
Mes, dintre aqueixa fosca sepultura,
tornat com Vós, Jesús, de mort a vida,
jo hi trobaré unes ales de crisàlide

per volar-me’n amb Vós a vostra glòria.

LA RENAIXENÇA : BONAVENTURA CARLES ARIBAU i EL BINOMI LLENGUA = PÀTRIA

2005-11-18T21:31:00.000+01:00

Clica aquí per saber més sobre la Renaixença

LA PÀTRIA

Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
oh serres desiguals, que allí, en la pàtria mia,
dels núvols e del cel de lluny vos distingia,
per lo repòs etern, per lo color més blau.
Adéu, tu, vell Montseny, que des ton alt palau,
com guarda vigilant, cobert de boira e neu,
guaites per un forat la tomba del Jueu,
e al mig del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors,
com conèixer pogués lo front de mos parents,
coneixia també lo so de tos torrents
com la veu de ma mare o de mon fill los plors.
Mes, arrencat després per fats perseguidors,
ja no conec ni sent com en millors vegades;
així, com arbre migrat a terres apartades,
son gust perdent los fruits e son perfum les flors.

Que val que m'haja atret una enganyosa sort
a veure de més prop les torres de Castella,
si el cant dels trobadors no sent la mia orella,
ni desperta en mon pit un generós record?
En va a mon dolç país en ales jo em transport,
e veig del Llobregat la platja serpentina,
que, fora de cantar en llengua llemosina,
no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

Plau-me encara parlar la llengua d'aquells savis
que ompliren l'univers de llurs costums e lleis,
la llengua d'aquells forts que acataren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.
Muira, muira l'ingrat que, al sonar en sos llavis
per estranya regió l'accent natiu, no plora,
que, al pensar en sos llars, no es consum ni s'enyora,
ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis!

En llemosí sonà lo meu primer vagit,
quan del mugró matern la dolça llet bevia;
en llemosí al Senyor pregava cada dia,
e càntics llemosins somiava cada nit.
Si quan me trobo sol, parl amb mon esperit,
en llemosí li parl, que llengua altra no sent,
e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
puix surten mes raons del centre de mon pit.

Ix, doncs, per a expressar l'afecte més sagrat
que puga d'home en cor gravar la mà del cel,
oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,
que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.
Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat
cessarà de cantar de mon patró la glòria
e passe per ta veu son nom e sa memòria
als propis, als estranys, a la posteritat.

Bonaventura Carles Aribau."La Pàtria". Publicat a " El Vapor". 1833.

POESIA POPULAR DELS SEGLES XVI, XVII i XVIII : LA MAL CASADA

2005-11-14T18:16:00.000+01:00

LA MAL CASADA

El pare m’ha casada
amb un vell de cinquanta anys;
jo encara no en tinc quinze,
jo encara no en tinc tants.

El dia de la boda
me’n pensava alegrar;
en comptes d’alegrar-me’n
me’n vaig posar a plorar.

Me’n treia la cotilla
amb el llum a l’altra mà;
quan só despulladeta
no m’hi goso a posar.

Me’n dóna una empenteta
i al llit em va tirar;
a la matinadeta em diu:
-Nena, fes-te ençà.

En comptes d’acostar-m’hi
me’n vaig enretirar.
Me dóna una altra empenta
i a terra em va tirar.

L’endemà quan fou dia
al pare ho vaig explicar:
-Ai, pare, lo meu pare,
jo me’n vull descasar.

-Filla, la meva filla,
això no pot ser pas;
ne faran una quinta
que els vells hi hauran d’anar.

Amb els diners del vell
un jove pots trobar
i en podràs ser feliç
i en podràs disfrutar.

ELS MEUS DEIXEBLES BLOGAIRES

2005-11-08T22:05:00.000+01:00

FRANCESC VICENT GARCIA (EL RECTOR DE VALLFOGONA): DEL SONET ELEGANT A L'ESCATOLOGIA

2005-11-04T12:47:00.000+01:00

Clica aquí per saber més sobre mi

A UNA HERMOSA DAMA DE CABELL NEGRE
QUE ES PENTINAVA EN UN TERRAT
AB UNA PINTA DE MARFIL

Ab una pinta de marfil polia
sos cabells de finíssima atzabeja,
a qui los de or més fi tenen enveja,
en un terrat, la bella Flora, un dia;

Entre ells la pura neu se descobria
del coll que, ab son contrari, més campeja
i, com la mà com lo marfil blanqueja,
pinta i mà de una peça pareixia.

Jo, de lluny, tan atònit contemplava
lo dolç combat, que ab estremada gràcia
aquestos dos contraris mantenien,

Que el cor, enamorat, se m'alterava
i, temerós de alguna gran desgràcia,
de prendre'ls treves ganes me venien.

A UN ASSUMPTO LLÉPOL

No serà persona cuerda
ni manco estimada en res,
ni tampoc bon portuguès,
qui dirà mal de la merda;
que encara que sia verda,
blanca, negra, parda o groga,
no és just que ningú se moga
per a dir sia dolenta,
perquè, encara que és pudenta,
és antiquíssima droga.

Los droguers de Sarrià
la contemplen nit i dia,
i els causa gran alegria
quan se'ls converteix en gra.
Los uns diuen: «Merda és pa!»
Altres diuen: «Merda és vi!»;
i, si en beuen de matí,
mai de la merda se olviden,
més que més quan vos conviden
a vós, a aquell i no a mi.

«Merda per a vós!», dirà
algú que no hi sabrà res,
pensant que és poc interès
la merda que us donarà.
Si sabera lo que fa,
semblant merda no us daria,
ans bé se l'aturaria
per poder millor passar;
merda que no pot llevar
sinó gran malenconia.

Quin home és tan imprudent
que, tenint ple son bagul
de merda, no diga al cul
que el traga de aqueix turment?
Clar està! I, encontinent,
si és casat, ve ab lo xiuiell
sa muiler, i davant d'ell
xiula, sona i fa pregàries,
perquè les voluntàries
ixquen per aquell portell.

Mirau si és cosa que importa
traure la merda de dins,
puix cagar als dematins
a tots los membres conforta!
¡Benaurada porta
que tanca tan gran tresor;
que val més que plata i or
en qualitat i substància,
i, si li falta fragància,
ja li sobra la pudor!

Ja sabeu que qui no caga
per força té de morir:
Sempre ho he sentit a dir,
des de que deixí la braga.
Ja sé que diran que em vaga
escriure coses de merda,
i que una persona cuerda
de merda no ha de parlar;
jo responc que lo cagarés
digne que mai se perda.

Tot açò molt clarament
ho declara aquella història
que en lo món fonc tan notòria
en les bandes de ponent:
Espantar-se ha la gent
de veure lo que diré;
que per ser del cul no sé
si serà gràcia o desgràcia
mes jo penso serà gràcia
per aquell que caga bé.

A consell se congregaren
los membres del cos un dia,
i feren descortesia
al cul, perquè no el cridaren;
però, que bé que ho pagaren!,
puix, cerrant-se de campinya,
lo cul les rugues apinya
i la merda, detinguda,
prestament fonc corrompuda,
i lo cap s'omplí de tinya.

Lo cervell, de aquells perfums
que pujaven ja podrits,
tenia mig adormits
los moviments i costums;
al pit s'engendraven grums
que no els podia arrencar;
lo ventrell per esclatar
estava, de plenitud.
Tothom deia: «Açò, que put!
Ací no s'hi pot estar!»

Lo cor deia a la freixura:
«Qué és açò? Quin vent aportes,
que tinc les membranes mortes
de rebre tal podridura?
D'on ix tal desventura,
que a tants membres embarassa?
Dóna'm algun modo o traça
per eixir de tal misèria;
sapiam quina matèria
és aqueixa que s'embassa!»

Lo nas, sentint la pudor
d'aquesta substància i suc,
a tots avisa que el buc
té tancat lo inferior.
A tothom dóna tristor
veure aquest pas tancat,
per on, sabent que enujat
estava lo portaler,
fan que vaja un missatger
de part de tot lo veïnat:

Est fonc lo nas, i per ço
pren la posta com lo vent,
i, arribat, encontinent
al cul demana perdó,
dient-li «Teniu raó
d'estar enujat ab ells»,
i que es servís que els budells
tanta de merda buidassen.
Respongué lo cul: «Que ho facen,
per ser jo lo cap de aquells!

Però vull de ací al davant,
per ser jo rugat i vell,
prenguen de mi lo consell
del que se anirà tractant;
i no em vagen dejectant
per aquén per los racons,
perquè tinc dos companyons
que em professen amistat
i m'estan sempre al costat
en totes ocasions.

¿Quin membre més principal
té lo nostre cos que jo?
¿No só jo lo més rodó,
lo més polit i lleial?
¿Entra per lo meu portal
per ventura algun bocí
que causa ningun matí
plenitud d'humor i vent,
com fan ells, que encontinent
tot m'ho fan buidar a mi?

A no ser jo tan humil
de cobrir ses desventures,
no farien travessures
ni tampoc del Joan gentil;
criminal fan del civil,
i me van sempre forçant
que et vaja escopetejant
per a dar-te enfados, nas.
I, així, no en tens de fer cas
si t'enuig de quant en quant.

¡Per ma fe, que mereixien
que els deixàs podrir a tots,
fent-los tornar com uns bots,
puix així em desconeixien;
per on avisats ne sien!
Tu, nas, digues-los-ho a ells,
perquè en tots los consells
sia lo meu vot primer,
puix que em tenen menester
tant los jóvens com los vells.

Torna-te'n tu, nas, allà!
Digues-los lo que t'he dit;
que et promet, alçant lo dit,
té seré com a germà».
Respongué lo nas: «Demà
farem tots grans alimàries,
invencions i coses vàries,
per haver de tu alcançat
que hages obert lo forat
de les nostres necessàries!».

De manera que lo cul
és un membre principal;
i és un assiento papal,
i més antic que Saül.
És lo portal del bagul
de nostres necessitats;
és clau dels tresors guardats,
perquè ningun se'n perda;
finalment, és lloc de merda
on estam insiculats.

JOAN ROÍS DE CORELLA: LA INFIDELITAT I LA INCONSISTÈNCIA DE L'AMOR

2005-11-01T15:06:00.000+01:00

Clica aquí per saber més sobre mi

LA BALADA DE LA GARSA I L’ESMERLA

Ab los peus verds, los ulls e celles negres,

pennatge blanc, he vista una garsa,

sola, sens par, de les altres esparsa,

que, del mirar, mos ulls resten alegres.

I al seu costat estava una esmerla

ab un tal gest, les plomes i lo llustre,

que no és al món poeta tan il·lustre

que pogués dir les llaors de tal perla.

I ab dolça veu, per art ben acordada,

cant e tenor, cantaven tal balada:

«Del mal que pas no puc guarir

si no em mirau

ab los ulls tals que puga dir

que ja no us plau

que jo per vós haja morir.

Si muir per vós, llavors creureu

l’amor que us port,

e no es pot fer que no ploreu

la trista mort

d’aquell que ara no voleu.

Que el mal que pas no em pot jaquir

si no girau

los vostres ulls que em vullen dir

que ja no us plau

que jo per vós haja morir.»

DESENGANY

Los qui amau, preneu aquesta cendra

sobre lo cap, que no perdau l’arbitre:

Amor és tal que, si us obre la porta,

tard s’esdevé que pels altres la tanque;

la part del mur que el fort enemic trenca

mostra camí per on se puga vençre.

E som tan folls, los ferits d’esta fletxa,

que tots pensam tenir un esmaragde

ab tal virtut que ens fa trobar la senda,

vedant aprés algun altre no hi passe.

Amà Narcís a si mateix en l’aigua;

Pigmaleon volc bé una imatge

que ell ab ses mans esculpí en lo marbre;

a aquests dos sols no els calia gens tembre

de llurs amants altri n’hagués triümfo.

Però jo viu mon lluminós carboncle,

ab gran repòs en mans del qui amava,

fer-li present de festa tan ben colta

que no hi romàs d’amor una centil·la

no s’acabàs, venint al darrer terme.

E no us penseu que parle gens en somnis,

que no és tan clar lo sol alt en lo cercle

com jo viu clar aquest tan gran oprobi,

e, del record, tan gran dolor m’assombra

que el meu cor trist en quatre parts vol rompre.

De la TRAGÈDIA DE CALDESA

Mourà’s corrent la tremuntana ferma

e tots ensems los cels cauran en trossos,

tornarà fred lo foc alt en l’esfera,

i, en lo més fons, del món veuran lo centre,

tinta de sang se mostrarà la lluna

e, tot escur, lo sol perdrà la forma,

ans que jamés de mi siau servida;

e lo meu cos, del prim cabell fins l’ungla,

mirant-ho vós, sia partit en peces,

e, tornat pols, no prenga sepultura,

ni reba el món tan celerada cendra,

ni es puga fer algú gire la llengua

a dir «Bon pos!» a l’ànima maleita,

si Déu permet mos ulls vos puguen veure.

E, si és ver vos diguí mai senyora,

no es trobe en l’any lo jorn de ma naixença,

mas lo meu nom, a tots abominable,

no sia al món persona que l’esmente;

ans, del tot ras de les penses humanes,

sia passat com un vent lo meu ésser,

tinguen per fals lo que fon de mon viure,

e res de mi en lo món no hi romanga.

E si, per cas, del meu cos gens ne resta,

sia menjar als animals salvatges:

prenga’n cascú la part d’una centil·la,

perquè en tants llocs sia lo meu sepulcre

que, el món finit, no es trobe la carn mia

ni es puga fer que mai jo ressuscite.

Resposta de Caldesa

Clarament veig que, en la mundana orla,

Déu no ha fet persona tan culpable:

jo us he comés abominable culpa,

tal que en l’infern no trob pena conforme.

És-me la mort més dolça que no sucre,

si fer se pot en vostres braços muira;

en vós està que prengau de mi venja:

si us par que hi bast, per vostres mans espire,

o, si voleu, coberta de celici

iré pel món, peregrinant romera.

Déu no farà que el passat fet no sia;

mas, si esperau esmena de mon viure,

jo la faré, seguint a Magdalena,

los vostres peus llavant ab semblant aigua.

A CALDESA

Si el ferro cald refreda la mà casta,

calfar l’heu vós, encara que fred sia;

si tot lo foc en lo món se perdia,

pendrien-ne de vós, que en sou molt basta;

si en algun temps, cremant, la terra es gasta,

no perreu vós, vivint com salamandra,

ni perdreu l’ús de bona haca d’Irlanda

perquè us deixeu de vostra gentil casta.

Casta serà, la vostra, no poc bella,

sens que jamés serà orfe de pares:

no crec lo món vos baste a compares,

si gens pariu; segons vostra querella,

en dubte estic que fósseu mai donzella;

dot sens escreix demana la llei vostra,

e tot lo món de vostre cos té mostra:

fels e infels e los de la Llei vella.

En flames grans fon verd la gavarrera,

e vós, sens foc, teniu calor que us crema;

pendran gran llum, si s’acosten ab tema

de batre en vós com en la pedrenyera;

per vós se dix la dona baratera,

que portau foc davall les vostres faldes

del qual tothom, puix no el tancau ab baldes,

pendre’n porà com d’una gran foguera.

Calda cremant més que el foc en l’espera,

per a dir «no» feu vós serrar les dents,

que no es pot dir algú dels requirents

en negun temps oís de vós «espera».

TIRANT LO BLANC : LA VERITAT NO ÉS EL QUE SEMBLA

2005-10-25T22:33:00.000+02:00

Clica aquí per saber més sobre mi

CAPÍTOL 118 : COM TIRANT FON FERIT EN LO COR AB UNA FLETXA QUE LI TIRÀ LA DEESSA VENUS PERQUÈ MIRAVA LA FILLA DE L'EMPERADOR

Dient l´Emperador tals o semblants paraules les orelles de Tirant estaven atentes a les raons, e los ulls d´altra part contemplaven la gran bellea de Carmesina. E per la gran calor que feia, perquè havia estat amb les finestres tancades, estava mig descordada mostrant en los pits dues pomes de paradís que crestallines parien, les quals donaren entrada als ulls de Tirant, que d'allí avant no trobaren la porta per on eixir, e tostemps foren apresonats en poder de persona lliberta, fins que la mort dels dos féu separació. Mas sé-us bé dir, certament, que los ulls de Tirant no havien jamés rebut semblant past, per moltes honors e consolacions que s'hagués vistes, com fon sol aquest de veure la Infanta. L'Emperador pres per la mà a sa filla Carmesina e tragué-la fora d'aquella cambra. E lo Capità pres del braç a l'Emperadriu e entraren en una altra cambra molt ben emparamentada e tota a l'entorn hestoriada de les següents amors: de Floris e de Blanxesflors, de Tisbe e de Píramus, d'Eneas e de Dido, de Tristany e d'Isolda, e de la reina Ginebra e de Lançalot, e de molts altres, que totes llurs amors de molt subtil e artificial pintura eren divisades. E Tirant dix a Ricard:
-No creguera jamés que en aquesta terra hagués tantes coses admirables com veig.
E deia-ho més per la gran bellea de la Infanta. Emperò aquell no ho entès.
Tirant pres llicència de tots e anà-se'n a la posada, entrà-se'n en una cambra e posà lo cap sobre un coixí als peus del llit. No tardà molt que li vengueren a dir si es volia dinar. Dix Tirant que no, que lo cap li dolia. E ell estava ferit d'aquella passió que a molts engana. Diafebus, que véu que Tirant no eixia, entrà a la cambra e dix-li:
-Capità senyor, prec-vos per amor mia que em digau lo vostre mal quin és, car si per mi vos porà ésser donat algun remei ho faré ab molt bona voluntat.
-Cosí meu -dix Tirant-, lo meu mal a present no fretura vós saber-lo, e jo no tinc altre mal sinó de l'aire de la mar qui m'ha tot comprès.
-Oh Capità!, ¿e de mi vos voleu cobrir, que de tots quants mals e béns haveu tenguts, jo en só estat arxiu, e ara de tan poca cosa me bandejau de vostres secrets? Digau-m'ho, jo us clam mercè e no em vullau amagar res que de vós sia.
-No vulllau més turmentar la mia persona -dix Tirant- , que jamés sentí tan greu mal com lo que era sent, que em farà venir prest a mort miserable o a glòria reposada si fortuna no m'és contrària, car la fi de totes aquestes coses és dolor per aquella amor que és amarga.
E girà's de l'altra part de vergonya que no gosà mirar a Diafebus en la cara, e no li pogué eixir altra paraula de la boca sinó que dix:
-Jo ame.
Acabant-ho de dir, dels seus ulls destil·laren vives llàgrimes mesclades ab sanglots e sospirs. Diafebus, veent lo vergonyós comport que Tirant feia, conegué la causa per què Tirant reprenia a tots los de son llinatge e encara a aquells ab qui tenia amistat, com venia cas que parlaven d'amors. Ell los deia: "Bé sou folls tots aquells qui amau. ¿No teniu vergonya de llevar-vos la llibertat e de posar-la en mans de vostre enemic, qui us lleixa ans perir que haver-vos mercè?", faent de tots una gran burla. Emperò jo veig que ell és vengut a caure en lo llaç en lo qual humana força no basta a resistir.

CAPÍTOL 163 : LO SOMNI QUE PLAERDEMAVIDA FÉU

- A la majestat vostra diré tot lo que he somiat. Com jo dormia en una cambra de parament en companyia de quatre donzelles, e que Estefania venia ab un estadal encès, per no portar molta llum, e venia al vostre llit e mirava si dormíem, e véu-nos totes dormir, jo estava alienada que no sé si dormia o si vetlava; e viu en somni com Estefania obrí la porta de la cambra molt suaument perquè no fes remor, e trobà mon senyor Tirant e lo Conestable que ja estaven esperant. E venien en gipons, ab mantos i espases, e calçaven peücs de llana perquè no fessen remor al passejar; e a l'entrar que ells feren, ella apagà la llum e posà's primera, lo Conestable a la sua mà; aprés venia lo virtuós, i ella semblava en aquell cas mosso de cego, e posà'ls dins la vostra cambra. E vostra altesa estava ben perfumada e algaliada, vestida e no despullada. Tirant vos tenia en los seus braços e portava-us per la cambra besant molt sovint, e vostra altesa deia: "Deixa'm, Tirant, deixa'm!" E ell vos posava sobre el llit de repòs. -E Plaerdemavida s'acostà al llit, e dix: "Ai, En llit! !E qui us ha vist e qui us veu ara, que estau sol, desacompanyat, sense profit negú! ¿On és aquell qui ací estava com jo somiava?" E paregué'm del llit llevar-me en camisa, e venguí en aquell forat de la porta, e que mirava tot vostre fet.
Dix la Princesa:
- Has més somiat ?
Ab moltes rialles e ab gran plaer que lo hi deia.
- Sí, Santa Maria!-dix Plaerdemavida-. Jo us ho acabaré tot de recitar. Vós, senyora, preníeu unes hores e dèieu: "Tirant, jo t'he lleixat venir ací per dar-te un poc de repòs, per la gran amor que t'he." E Tirant dubtava de fer lo que l'altesa vostra lideia. E vós dèieu: "Si tu ames a mi, per res no deus estar d'assegurar-me els dubtes esdevenidors. E aquest càrrec que jo he pres per amor de tu no és convinent a donzella de tan gran autoritat com jo só. No em denegues lo que et deman, car la mia castedat, en la qual jo he viscut, quítia de tot crim, és lloadora; mas per precs d'Estefania has obtesa aquesta amorosa gràcia, deixant-me cremada per digna amor. Per què et prec que vulles contentar de la gràcia que has aconseguida en gran càrrec e culpa d'Estefania." "Per l'extrema e desaforada congoixa, deia Tirant, que veig passar a la majestat vostra, que preneu armes contra vós, qui us ofenen, en sereu condemnada per tots aquells qui d'amor senten. Però, ab tot, no vull que desconfieu que jo fallís a ma veritat. E ab gran confiança creia vos acordaríeu a mon voler no tement los esdevenidors perills. Puix a vostra altesa no plau e em voleu tant fatigar, jo só content de fer tot lo que a la majestat vostra serà plasent." "Calla, Tirant, deia l'altesa vostra, e no et congoixes de res, car la mia noblea jau sots la tua amor." E li fèieu fer sagrament que sens voler vostre no us enutjaria de res: "E posat cas que ho volguesses cometre no seria poc lo dan e congoixa que tu em daries; e seria tanta que en tots los dies de ma vida de tu me lamentaria, car com la virginitat és perduda no és reparable." E totes aquestes coses he somiades que vós a ell e ell a vós dèieu. Aprés en visió viu com ell vos besava, volia-us posar posar la mà davall la falda per cercar-vos les puces. E vós, la mia senyora, no ho volíeu consentir; car dubte em fa que si ho haguésseu consentit, que lo sagrament no perillàs. E vostra altesa li deia: "Temps vendrà que lo que tant desitges estarà en llibertat tua, e la mia virginitat conservada serà per a tu." Aprés posà la sua cara sobre la vostra, e tenint los braços sobre lo vostre coll, e los vostres en lo seu lligats com les sarments en los arbres, prenia de vós amorosos besars. Aprés viu somiant que Estefania estava sobre aquell llit ab les cames que al parer meu li veia blanquejar, e deia sovint. "Ai, senyor, que mal me feu! Doleu-vos un poc de mi e no em vullau del tot matar." E Tirant que li deia. "Germana Estefania, ¿per què voleu incriminar la vostra honor ab tants grans crits? ¿No sabeu que moltes voltes les parets tenen orelles?" E ella prenia lo llançol e posava´l-se a la boca, e ab les dents estrenyia´l fort per no cridar. E no es pogué estar, aprés un poc espai, que no donàs un crit: "Trista, què faré? Dolor me força de cridar, e segons veig, deliberat teniu de matar-me." Llavors lo Conestable li tancà la boca. E la mia ànima com sentia aquell saborós plant, complanyia´m de ma desaventura com jo no era la tercera ab lo meu Hipòlit. Encara que jo sia grossera en amar, conegué lo meu esperit que lo terme d´amor aquí devia finir. La mia ànima hagué alguns sentiments d´amor que ignorava, e doblà´m la passió del meu Hipòlit com no prenia part dels besars així com Tirant de la Princesa, e lo Conestable d´Estefania. E com més hi pensava més dolor sentia, e paregué´m que prenguí un poc d´aigua e que em llaví lo cor, los pits e lo ventre per remeiar la dolor mia. E mirant lo meu esperit per lo forat, aprés un poc instant Estefania estès los seus braços abandonant-se e retent les armes, emperò dix: "Vés-te´n, cruel ab poca amor, que no has pietat ni misericòrdia de les donzelles fins que els has violada la castedat. Oh sens fe! ¿De quina pena seràs digne si jo no et vull perdonar? E complanyent-me de tu, més fort t´ame. On és la fe, per tu a mi rompuda? ¿On és la tua mà dreta ajustada ab la mia? ¿On són los sants qui facen testimoni, los quals ahir per la tua falsa boca foren nomenats, que em prometist que no em faries mal ni per tu no seria decebuda? Gran ardiment has fet, que ab pensa deliberada hages volguda robar la despulla de la mia virginitat, per tu ésser home de tan gran autoritat; e perquè la querella mia més verdaderament sia coneguda... ", cridà la Princesa e a Tirant e mostrà´ls la camisa e dix: "Aquesta sang mia ha força de reparar amor." E tot açò deia ab les llàgrimes als ulls. Aprés dix: "¿Qui haurà grat de mi, ni qui fiarà de mi, que no he sabuda guardar a mi mateixa? ¿Com serà per mi guardada altra donzella que acomanada em sia? No tinc conhort sinó d´una cosa: que no he res fet que perjudique l´honor de mon marit, sinó que he complida sa voluntat a mal grat meu. En les mies bodes no hi són venguts los cortesans, ni capellà no s´és vestit a dir la missa; no hi és venguda ma mare ni mes parentes; no han hagut treball de despullar-me les robes e vestir-me la camisa nupcial; no m´han pujada al llit per força, car jo m´hi só sabuda pujar; no han hagut treball los ministres de sonar ni de cantar, ni los cortesans cavallers de dansar, que bodes sordes són estades. Emperò tot lo que he fet resta en grat de mon marit." D´estes coses deia Estefania moltes. Aprés de tot açò, que lo jorn s´acostava, la majestat vostra e Tirant la conhortàveu lo millor que podíeu. Aprés bon espai, que los galls tornaren a cantar, e l´altesa vostra pregava humilment a Tirant se'n volguessen anar perquè no fosssen vists per negú del castell. E Tirant suplicava l'altesa vostra que li fésseu gràcia de soltar-li lo sagrament perquè pogués obtenir lo victoriós triümfo que desitjava, així com son cosí; e la celsitud vostra no volgué, sinó que restàs gloriosa de la batalla. E com ells se´n foren anats, despertí´m e no viu res, ni a Hipòlot ni a negú. Fui posada en gran pensament; perquè em trobí los pits e lo ventre banyat de l´aigua, venia a creure que devia ésser veritat. La dolor m´augmentà en tanta quantitat que donava torns per lo llit com fa lo malalt qui està al pas de morir e no troba lo camí; per què deliberé d´amar Hipòlit ab cor verdader, e passaré ma penada vida així com Estefania fa. ¿Estaré ab los ulls tancats, e negú no em darà remei? Amor m´ha tant torbats los sentiments, que morta só si Hipòlit no m´ajuda. ¡Almenys que passàs ma vida en dorment! Per cert, fort dolor és al despertar qui bon somni somia.

AUSIÀS MARCH: ELS EFECTES DE L'AMOR I LES SEVES COMPARACIONS

2005-10-17T22:06:00.000+02:00

Clica aquí per saber més sobre mi

29

Sí com lo taur se’n va fuit pel desert
quan és sobrat per son semblant qui el força
ne torna mai fins ha cobrada força
per destruir aquell qui l’ha desert,
tot enaixí em cové llunyar de vós,
car vostre gest mon esforç ha confús:
no tornaré fins del tot haja fus
la gran paor qui em tol ser delitós.

83

Sí co el malalt qui llong temps ha que jau
e vol un jorn esforçar-se llevar
e sa virtut no l’hi pot molt aidar,
ans, llevat pret, sobtament plegat cau,
ne pren a mi, que m’esforç contra amor
e vull seguir tot ço que mon seny vol:
complir no ho pusc, perquè la força em tol
un mal extrem atraçat per amor.

81

Així com cell qui es veu prop de la mort,
corrent mal temps, perillant en la mar,
e veu lo lloc on se pot restaurar
e no hi ateny per sa malvada sort,
ne pren a me, qui vaig afanys passant
e veig a vós, bastant mos mals delir:
desesperat de mos desigs complir,
iré pel món vostre ergull recitant.

1

Així com cell qui en lo somni es delita
e son delit de foll pensament ve,
ne pren a mi, que el temps passat me té
l’imaginar, que altre bé no hi habita.
Sentit estar en aguait ma dolor,
sabent de cert que en ses mans he de jaure
temps d’avenir en negun bé em pot caure:
aquell passat en mi es lo millor.

11

¿Quins tan segurs consells vas encercant,
cor malastruc, enfastijat de viure?
Amic de plor e desamic de riure,
¿com soferràs los mals qui et són davant?
Acuita’t, doncs, a la mort, qui t’espera
e per tos mals te allongues los jorns:
aitant és lluny ton delitos sojorns
com vols fugir a la mort falaguera.

LA VIDA LLEGENDÀRIA DELS TROBADORS

2005-10-05T14:06:00.000+02:00

Vols venir amb nosaltres? Clica'ns!

JAUFRE RUDEL (...1125-1148...)

Jaufre Rudel de Blaia fou molt gentil home, príncep de Blaia. I es va enamorar de la comtessa de Trípoli, sense veure-la, pel bé que havia sentit dir d’ella als peregrins que tornaven d’Antioquia. I féu sobre ella molts versos amb bon so i pobres paraules. I desitjant veure-la es creuà i s’embarcà , i caigué malalt en la nau i fou conduït a Trípoli, a un alberg, [donat] per mort. Ell es féu saber a la comtessa, i ella anà a ell, al seu llit, i el prengué entre els seus braços. I quan ell va saber que era la comtessa, al punt va recobrar l’oïda i l’alè, i lloà Déu perquè li havia mantingut la vida fins a veure-la; i així va morir entre els seus braços. I ella el féu enterrar amb gran honor en la casa del Temple; i després, aquell mateix dia, ella es féu monja pel dolor que va tenir per la mort d’ell.

GUILLEM DE BERGUEDÀ (...1138-1193...)

Guillem de Berguedà fou un gentil baró de Catalunya, vescomte de Berguedà i senyor de Madrona i de Puig-reig. Bon cavaller fou i bon guerrer, i tingué guerra amb Ramon Folc de Cardona, que era més poderós i més important que ell. I ocorregué que un dia ell es trobà amb Ramon Folc i el matà traïdorament; i per la mort de Ramon Folc ell fou desheretat. Llarg temps el mantingueren els seus parents i els seus amics; però aleshores tots l’abandonaren perquè a tots els féu cornuts o amb les dones o amb les filles o amb les germanes, de sort no en va quedar cap que el mantingués, llevat d’Arnau de Castellbò, que era valent gentilhome d’aquella comarca. Bons sirventesos féu, on deia coses dolentes als uns i bones als altres, i es jactava de totes les dames que patien amor per ell. Li ocorregueren moltes grans aventures en armes i en dames, i grans desventures. I aleshores el matà un peó.

GUILHEM DE SANT LEIDIER (...1165-1195...)

Guilhem de Sant Leidier fou un ric castellà de Veillac, del bisbat del Puy de Santa Maria. Fou un home molt honrat i bon cavaller en armes, liberal a l’hora de donar l’hisenda, molt ben instruït i molt cortès, molt lleial enamorat i fou molt amat i celebrat. I es va enamorar de la marquesa de Polinhac, que era germana del Dalfí d’Auvèrnia i de Salh de Claustra, i esposa del vescomte de Polinhac. I Guilhem de Sant Leidier li dedicava les seves cançons i l’estimava amb amor, i l’anomenava “Bertran”, i a Hug Marescalc, que era company seu i sabia els fets i dites de Guilhem i la marquesa, també l’anomenava “Bertran”; i els tres s’anomenaven “Bertran” recíprocament. Van viure amb molta alegria els tres plegats; però Guilhem de Sant Leidier va caure en una gran tristesa, ja que els dos Bertrans li van feu una gran traïció.

PEIRE VIDAL (...1183-1204...)

Peire Vidal fou de Tolosa. Fou fill d’un pelleter. I cantava millor que ningú al món. I fou un dels homes més bojos que ha existit, ja que es creia que era veritat tot el que li plaïa i volia. Trobava amb més facilitat que ningú al món, i fou qui féu més riques melodies i digué les majors bogeries d’armes i d’amor i de dir mal dels altres. I és cert que un cavaller de Sant Gil li va tallar la llengua perquè donava a entendre que era amant de la seva dona. I Uc dels Baus la féu guarir i medicar. I quan fou guarit se’n va anar a ultramar. D’allí portà una grega que li fou donada per dona a Xipre. I li fou donat a entendre que era neboda de l’emperador de Constantinoble i que per aquesta raó ell havia de posseir tot l’imperi. Per la qual cosa ell invertí tot quant pogué guanyar per fer una flota, ja que ell creia que aniria a conquerir l’imperi. I portava armes imperials i es feia dir emperador, i a la dona, emperadriu. I s’enamorava de totes les bones dames que veia i a totes els sol·licitava amor; i totes li deien que farien i dirien el que ell volgués. Per la qual cosa ell es creia ser amant de totes i que totes morien per ell. I sempre portava rics corsers i riques armes i [s’asseia] en tron imperial. I es figurava ser el millor cavaller del món i el més estimat per les dames.

GUILHEM DE LA TOR (...1216-1233...)

Guilhem de la Tor fou joglar i fou de Perigord, d’un castell que s’anomena Tor, i vingué a Llombardia. Sabia moltes cançons, era entès i cantava bé i gentilment i trobava. Però quan volia dir les seves cançons feia un comentari més llarg que la cançó. I prengué dona a Milà, la dona d’un barber, bella i jove, i la raptà i se l’emportà a Com. I l’estimava més que res al món. I va passar que ella morí; per la qual cosa ell anà amb tant tristesa que embogí, i creia que ella es feia la morta per separar-se d’ell. Així ell la va deixar deu dies i deu nits sobre la tomba. I cada tarda anava a la tomba, la treia fora i li contemplava el rostre, besant-la i abraçant-la, i li pregava que li parlés i li digués si estava morta o viva; i si estava viva, que tornés amb ell; i si estava morta, que li digués quines penes patia, ja que ell faria dir tantes misses i donaria tanta almoina per ella que la trauria d’aquelles penes. Fou sabut pels bons homes de la ciutat, de manera que l’expulsaren de la terra. I ell anà per tot arreu buscant endevins i endevines [per saber] si ella podria ressuscitar. I un estafador li féu creure que si llegia tots els dies el salteri i resava cent cinquanta parenostres i donava almoina a set pobres abans de menjar, i així durant un any, sense faltar cap dia, ella ressuscitaria, però no menjaria, ni beuria, ni parlaria. Estigué molt content quan ho va sentir, i va començar de seguida a fer allò que aquest li havia ensenyat; i així ho féu un any sencer, sense faltar dia. I quan va veure que no li servia de res el que aquell li havia ensenyat, es desesperar i es va deixar morir.

GUILLEM DE CABESTANY (...1212...)

Guillem de Cabestany fou un cavaller de la comarca del Rosselló, que confina amb Catalunya i amb el Narbonès. Fou un home molt agradable en la persona, i molt famós en armes, cortesia i servei. I hi havia en la seva comarca una dama que s’anomenava missenyora Saurimonda, esposa de Ramon de Castell Rosselló, que era molt noble i ric, dolent, brau, fer i orgullós. I Guillem de Cabestany amava la dama per amor i sobre ella cantava i feia les seves cançons. I la dama, que era jove, alegre, gentil i formosa, l’estimava més que res al món. I això fou dit a Ramon de Castell Rosselló; i ell, com a home iracund i gelós, va inquirir el fet i va saber que era veritat, i féu guardar a la seva dona. I cert dia Ramon de Castell Rosselló es va trobar passejant amb Guillem de Cabestany, que anava sense gran acompanyament, i el va matar; li va fer extreure el cor del cos i li féu tallar el cap; i féu portar el cor a casa seva, i així mateix el cap; i féu rostir el cor i condimentar-lo amb pebre, i el féu donar a menjar a la seva esposa. I quan la dama l’hagué menjat, Ramon de Castell Rosselló li digué: “Sabeu què és el que heu menjat?” I ella digué: “No, sinó que era una vianda molt bona i saborosa.” I ell va dir que era el cor de Guillem de Cabestany allò que ella havia menjat; i, perquè ho cregués millor, féu portar el cap davant d’ella. I quan la dama va veure i va sentir això, va perdre la vista i l’oïda. I quan tornà en si, digué: “Senyor, m’heu donat tan bon menjar que mai més en menjaré cap altre.” I quan ell ho sentí, va córrer amb la seva espasa i va voler donar-li al cap; i ella va córrer cap al balcó i es va deixar caure daltabaix, i així va morir. I pel Rosselló i per tota Catalunya va córrer la notícia que Guillem de Cabestany i la dama havien mort tan traïdorament i que Ramon de Castell Rosselló havia donat a menjar a la dama el cor de Guillem de Cabestany. Va haver-hi gran tristesa per totes les comarques; i la queixa va arribar davant del rei d’Aragó, que era senyor de Ramon de Castell Rosselló i de Guillem de Cabestany. I anà a Perpinyà, al Rosselló, el féu prendre i li va treure tots els seus castells i els féu enderrocar, i li prengué tot quant tenia, i el ficà a presó. I aleshores féu recollir Guillem de Cabestany i la dama, i els féu portar a Perpinyà i posar en un monument davant la porta de l’església; i féu dibuixar sobre el monument com havien estat morts; i ordenà que per tot el comtat de Rosselló tots els cavallers i les dames els celebressin aniversari cada any. I Ramon de Castell Rosselló morí a la presó del rei.

RAMON LLULL: L'AMOR DE L'AMIC

2005-10-04T10:21:00.000+02:00

295. - Foll, digues: què és amor? Respòs que amor és aquella cosa qui los francs met en servitud e a los serfs dóna llibertat. E és qüestió a qual és pus prop amor: o a llibertat, o a servitud.

45. Dos són los focs qui escalfen l'amor de l'amic: la un és bastit de desigs, plaers, cogitacions; l'altre és compost de temor, llanguiment, e de llàgremes e de plors.

132. Jaïa l'amic en llit d'amor; los llençols eren de plaers, e lo cobertor era de llanguiments, e el coixí era de plors. E era qüestió si el drap del coixí era del drap dels llençols o del cobertor.

Si vols saber més sobre Ramon Llull, clica aquí